dijous, 13 d’agost del 2009

Susanna Rafart



Susanna Rafart va néixer a Ripoll el 1962. Poeta, narradora i crítica literària, és de les poques veus femenines actuals que tenen una presència important en el món cultural i de les quals es poden trobar, amb relativa facilitat, les publicacions. També és força present a la xarxa.

Rafart va començar a escriure i publicar molt aviat. Llicenciada en filologia hispànica (1985) i en filologia catalana (1992) per la universitat autònoma de Barcelona, ha exercit com a professora agregada de llengua i literatura castellana a secundària. Actualment exerceix també la crítica literària en diverses publicacions, i participa sovint en l'organització de projectes culturals. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com ara el diari Avui, la revista Caràcters o Catalunya Ràdio. També forma part habitualment de jurats literaris. És integrant del grup de poetes auto-anomenat els imparables.

D'entre els seus reculls poètics cal destacar
Pou de glaç (2002), premi Carles Riba 2001, Retrat en blanc (2004) i Baies (2005), premi Cavall Verd de poesia 2006.


Cementiri de Coleshill

El mateix mur, la força contrastada
d'unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l'altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l'herba
—no és mort, sinó dormint, algú va escriure—,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d'aquella part del món encara vius.


Reflexió de la llum

Els sols projecten ombra.
Joan Brossa

-
Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.


-
T'he pensat com un trànsit:
riba emergent que emploma
la carn amb el ciment,
l'anhel de veure i veure't
en dunes de ciutat
damunt d'un llit
que emprima
les teles seduïdes
com el mirall d'un camp
nevat de primaveres.
T'he pensat com un àmbit
ateserat per rebre
el llevat i la sal
portats d'una altra terra.
T'he pensat com l'audàcia
justadora de l'au
filadora de l'aire
en un cercle tancat.
M'he vestit per pensar-te
en l'ombrívola cambra
com qui vol quietament
subornar el seu present
i fer-ne recordança.
T'he pensat com la llum.


-
Com un nanser lacònic
a qui el treball no venç
i fa créixer una nansa
fins a guardar-hi l'or
errívol de la lluna
quallada com un lacre;
així ensonyat pel mar,
faig créixer un llarg poema
on ensivello els dies
que cauen escatats
de tots els seus silencis
brillants i salabrosos.
I no m'empeny un far
ni la fatiga em mena:
com al nanser, la vida
em va xisclant la mort,
car he perfet els límits
des d'una sola riba.




Cacera

Devoro amb la mudesa d'una ortiga
el dòcil animal de l'esperança.

L'engany del seu pelatge
em mou a ser-ne el caçador
servint-lo amb les paraules.

El prenc apregonat per fams antigues
i amb la tinta dibuixo els seus ulls,
que ja eren cecs.

* * *


Gare Toulouse-Matabiau

Molt aviat, un lloc desavinent,
en hores rudes,
es pot tornar una llar. Un rellotge,
l'andana, unes vies,
un canal emboscat,
els constructors d'una gran biblioteca
a punt d'anar a esmorzar,
i, a la butxaca de l'abric,
entre menudes coses vostres,
els versos subratllats d'un llibre.

divendres, 7 d’agost del 2009

Concepció G. Maluquer, 95 anys del seu naixement!


Ja que en els blogs darrerament hem commemorat aniversaris de naixement i mort de tants autors nostres, vull recuperar avui la figura de Concepció G. Maluquer, ja que un seu nét m'ha escrit un comentari al post que li vaig dedicar, explicant el perquè de la 'G' que fa referència al primer cognom de l'autora. Així he sabut també que, avui, l'escriptora hauria complert 95 anys. Aprofito doncs la data per recordar-la altra vegada. Espero que quan arribi el centenari el celebrem com cal.


Xavier Jordana ha dit...

Sempre em fa gràcia trobar coses a l'internet sobre l'avia, i veure que a cinc anys de la seva mort encara ès recordada. Avuí hagués fet 95 anys. A títol de curiositat et volia explicar una mica allò de la G.
El pare de l'avia era un enginyer castellà que va caure per Salàs com a part d'un equip encarregat de la construcciò d'un dic a la zona. Va coneixer la mare de l'avia, s'hi va casar i van tenir dues nenes, però va morir molt jove, si no recordo malament, l'avia explicava que ella nomès tenia 4 anys. Ella va creixer doncs amb els Maluquer, no se'n va sentir mai massa de Gonzalez, perquè no en tenia cap aprop de Gonzalez.
Espero que t'hagi agradat l'anècdota.

CANÇÓ DELS CONTRABANDISTES

Com els isards pugem a esbarts
per les timberes.
Contrabandistes de caderneres
passem a França tots els dimarts.
Portem sarrons plens de moixons
i plomes rares
carrabiners vestits de frares
ens tiren pedres amb els mandrons.
Si en maten un l’aigua és a punt
i se l’emporta.
La pala grossa de la comporta
cada dimecres rep un difunt.
I a l’endemà, qui ho vol mirar
ho veu i ho calla.
Un nou isard passa la ratlla
banyes enlaires, carena enllà.
Cançons d’orat i altres veus (inèdit)



Arriben d’allà on mor el riu, i duen
l’espatlla plena de verdors sedants.
La llum del dia nou, fa més brillants
les cols que ploren i els raïms que suen.
La fruita s’ha adormit agombolada
a l’ancestral traüt d’un carro vell;
després voldrà contactes a la pell
i veus de dona forta i assenyada.
Elvira no sap res de Baudelaire,
però duu un bell diable dins la vena,
ulls i llavis de foc, la galta plena
i és gràcil com la copa d’un alerç.
Ara crida i ofrena amb impudícia
la fruita d’un autòcton paradís.
Les pomes semblen d’ambre i de vernís
i esperen la llangor d’una carícia.
El dia encara és tímid i no gosa
baixar a esbandir les ombres dels portals.
Cel blau amunt, ha dibuixat un vals
el vol lleuger de la primera alosa.

La ciutat i les hores

Ai, les flors amb esdrúixola! s’estiren
damunt les altres flors de nom senzill:
Anèmones d’ulls d’ombra i de perill
amb voravius de febres que deliren.
Camèlies malaltes, isonades
d’un món de Margarides Gautier.
Hortènsies com boles de paper
amb tons de plenilunis i d’albades.
Orquídies i fúcsies intenses
com una nit d’amor i de neguit,
i aquest perfum estrany i indefinit
de grans anhels i fondes defallences.
Gertrudis s’ha aturat, i les parades
li ofrenen un barroc esflorament.
Gertrudis vol un simple pensament
i quatre o cinc violes apomades.
Després davalla sota un verd de branca
i un sol filtrat, mansoi i malaltís.
La rambla estrena el dia i té un somrís
obert damunt de cada rosa blanca.

La ciutat i les hores