divendres, 7 d’agost de 2009

Concepció G. Maluquer, 95 anys del seu naixement!


Ja que en els blogs darrerament hem commemorat aniversaris de naixement i mort de tants autors nostres, vull recuperar avui la figura de Concepció G. Maluquer, ja que un seu nét m'ha escrit un comentari al post que li vaig dedicar, explicant el perquè de la 'G' que fa referència al primer cognom de l'autora. Així he sabut també que, avui, l'escriptora hauria complert 95 anys. Aprofito doncs la data per recordar-la altra vegada. Espero que quan arribi el centenari el celebrem com cal.


Xavier Jordana ha dit...

Sempre em fa gràcia trobar coses a l'internet sobre l'avia, i veure que a cinc anys de la seva mort encara ès recordada. Avuí hagués fet 95 anys. A títol de curiositat et volia explicar una mica allò de la G.
El pare de l'avia era un enginyer castellà que va caure per Salàs com a part d'un equip encarregat de la construcciò d'un dic a la zona. Va coneixer la mare de l'avia, s'hi va casar i van tenir dues nenes, però va morir molt jove, si no recordo malament, l'avia explicava que ella nomès tenia 4 anys. Ella va creixer doncs amb els Maluquer, no se'n va sentir mai massa de Gonzalez, perquè no en tenia cap aprop de Gonzalez.
Espero que t'hagi agradat l'anècdota.

CANÇÓ DELS CONTRABANDISTES

Com els isards pugem a esbarts
per les timberes.
Contrabandistes de caderneres
passem a França tots els dimarts.
Portem sarrons plens de moixons
i plomes rares
carrabiners vestits de frares
ens tiren pedres amb els mandrons.
Si en maten un l’aigua és a punt
i se l’emporta.
La pala grossa de la comporta
cada dimecres rep un difunt.
I a l’endemà, qui ho vol mirar
ho veu i ho calla.
Un nou isard passa la ratlla
banyes enlaires, carena enllà.
Cançons d’orat i altres veus (inèdit)



Arriben d’allà on mor el riu, i duen
l’espatlla plena de verdors sedants.
La llum del dia nou, fa més brillants
les cols que ploren i els raïms que suen.
La fruita s’ha adormit agombolada
a l’ancestral traüt d’un carro vell;
després voldrà contactes a la pell
i veus de dona forta i assenyada.
Elvira no sap res de Baudelaire,
però duu un bell diable dins la vena,
ulls i llavis de foc, la galta plena
i és gràcil com la copa d’un alerç.
Ara crida i ofrena amb impudícia
la fruita d’un autòcton paradís.
Les pomes semblen d’ambre i de vernís
i esperen la llangor d’una carícia.
El dia encara és tímid i no gosa
baixar a esbandir les ombres dels portals.
Cel blau amunt, ha dibuixat un vals
el vol lleuger de la primera alosa.

La ciutat i les hores

Ai, les flors amb esdrúixola! s’estiren
damunt les altres flors de nom senzill:
Anèmones d’ulls d’ombra i de perill
amb voravius de febres que deliren.
Camèlies malaltes, isonades
d’un món de Margarides Gautier.
Hortènsies com boles de paper
amb tons de plenilunis i d’albades.
Orquídies i fúcsies intenses
com una nit d’amor i de neguit,
i aquest perfum estrany i indefinit
de grans anhels i fondes defallences.
Gertrudis s’ha aturat, i les parades
li ofrenen un barroc esflorament.
Gertrudis vol un simple pensament
i quatre o cinc violes apomades.
Després davalla sota un verd de branca
i un sol filtrat, mansoi i malaltís.
La rambla estrena el dia i té un somrís
obert damunt de cada rosa blanca.

La ciutat i les hores

3 comentaris:

Cèlia ha dit...

Segur que d'aquí 5 anys en farem alguna per celebrar el centenari del seu naixement!

Júlia ha dit...

Doncs sí, al menys, Cèlia, ho farem als blogs, una mogudeta.

Trini ha dit...

Ospes! Doncs ves que jo no faci el mateix, tot i que el meu pare, per sort encara és amb nosaltres, però la G. ens ve de l'avi, al que ni ell, ni jo, vam arribar mai a conèixer.

Trini G. Francisco :)