Josefina Vidal i Morera, sensibilitat poètica

Josefina Vidal és encara, em sembla, una poetessa menys coneguda del que caldria. Gent de blogs que visito, com Violant de Bru, Francesc Puigcarbó o l'Herald de l'Eixample, veí seu, n'han parlat en més d'una ocasió. Jo en tinc un record molt present, quan, en la presentació del meu llibre de poemes La pols dels carrers, una dama de forta personalitat, amb aquesta bellesa interior i exterior que els anys augmenten, em va demanar que li firmés. Era Fina Vidal i aleshores vaig saber, també, que era escriptora. Copio les dades biogràfiques que recull la informació publicada a l'editorial Meteora amb motiu de la publicació del seu llibre Dues veles blanques:



Josefina Vidal i Morera (1932) va néixer a Tàrrega, L’Urgell, va fer el batxillerat a l’Institut de Lleida i l’Examen d’Estat a la Universitat de Barcelona. És diplomada en Llengua i Literatura Anglesa per aquesta mateixa Universitat. Va viure i treballar a Anglaterra de 1954 a 1960. Es casà amb Felip Lorda Alaiz el 1956 i ha tingut tres fills. El 1960 va traslladar-se a Holanda on residí fins l’any 1977. Enviudà el 1992. L’any 1999 va morir la seva filla Dúnia. La seva residència actual és a Barcelona.

En el camp professional, Josefina Vidal va col·laborar amb la BBC de Londres, Secció Espanyola, i amb el Servei Internacional de Ràdio Nederland Wereldomroep. Va donar classes de Llengua i Literatura castellanes a la Universitat de Groninga i treballà per a l’Ajuntament d’Amsterdam al Departament de Serveis Socials. Restablerta la democràcia a Espanya, Josefina Vidal va ser Cap de la Secretaria de Despatx del Ministre de Sanitat, Ernest Lluch.

De Dues veles blanques:
I
Darreries
Estranya cambra
en què la nit s'allarga
dins l'embolcall de l'angoixa
d'altres cossos,
aliens al nostre dolor.
Les febles hores de l'alba
no il·luminen cap altra esperança
sinó el tènue rubor
dels teus llavis adolorits,
que foren niu de tendresa
i que ara es gebren
amb el rictus cruel
de l'últim rigor.
II
Fugida
L'home va allargar la mà,
--el tren corria entre oliveres--
i va posar-la plana
sobre el vidre tremolós de la finestra.
Apamà l'espai que corria
per un paisatge de memòries,
gebres i ardors.
Després es quedà quiet,
vençut el front
contra l'inquiet obstacle,
l'avergonyida mà
perduda entre les cames,
els ulls tancats...
El túnel l'engolí amb voracitat
de fera famolenca.

De El mar inevitable:

EL CAMÍ

Ara camino
per viaranys de somnis i records
mentre es refreda l'acer candent del dolor
i la fragilitat s'endureix.

Demà, retrobaré les petjades
que em tornin al camí
que espera, des de sempre,
el meu impuls de vida.

Em llançaré, com una fletxa,
pel temperat pasatge del meu trànsit,
vers l'horitzó de l'infinit.

Blanca Varela

Malgrat que aquest blog el dedico a les poetes catalanes, de tant en tant inclouré alguna convidada que hagi escrit en d'altres llengües. Malauradament, sovint sentim parlar una mica més d'algú important quan mor, com en aquest cas, encara que Varela havia estat guardonada i reconeguda. Fins i tot el 2007 li van donar, a Espanya, el Premio Reina Sofia. Anoto les dades més remarcables de la seva biografia:


Poeta peruana nascuda a Lima el 1926. De molt jove va ingressar a la Universitat de San Marcos, per estudiar lletres i educació. Allà va fer amistat amb imporants intel·lectuals de l'època. El 1949 va residir a París, on va conèixer Octavio Paz, que la va introduir en el cercle d'intel·lectuals hispanoamericans i espanyols residents a Fraça. Més endavant va viure a Florència i Washington. Es va dedicar a fer traduccions i periodisme, de forma eventual.

El 1959 publica el primer llibre «Ese puerto existe», el 1963 «Luz de día» i el 1971 «Valses y otras confesiones». El 1978 va realitzar la primera recopilació de la seva obra a «Canto villano». Més endavant va sortir una altra antologia seva: «Como Dios en la nada».


Va obtenir el Premio Octavio Paz de Poesía y Ensayo l'any 2001, el Premio Ciudad de Granada 2006 y els premis García Lorca y Reina Sofía de Poesía Iberoamericana el 2007. Darrerament residia a Lima.

Amb un currículum semblant i una vida tan intensa, no crec que sigui agosarat afirmar que qualsevol senyor poeta seria molt més conegut. De tota manera, si comparem l'espai que li dedica el diari amb aquell que -no- va dedicar a la nostra Carmelina la diferència també és evident.

Podeu trobar poemes de Blanca Varela aquí. Per començar, un breu tast de la seva poesia:


TAL VEZ EN PRIMAVERA

Tal vez en primavera.
Deja que pase esta sucia estación de hollín y lágrimas
hipócritas.
Hazte fuerte. Guarda miga sobre miga. Haz una fortaleza
de toda la corrupción y el dolor.
Llegado el tiempo tendrás alas y un rabo fuerte de toro o
de elefante para liquidar todas las dudas, todas las
moscas, todas las desgracias.
Baja del árbol.
Mírate en el agua. Aprende a odiarte como a ti mismo.
Eres tú. Rudo, pelado, primero en cuatro patas, luego en
dos, después en ninguna.
Arrástrate hasta el muro, escucha la música entre las
piedrecitas.
Llámalas siglos, huesos, cebollas.
Da lo mismo.
Las palabras, los nombres, no tienen importancia.
Escucha la música. Sólo la música.


TODA LA PALIDEZ INEXPLICABLE ES EL RECUERDO

VII
Toda la palidez inexplicable es el recuerdo.

Travesía de muralla a muralla,
el abismo es el párpado,
allí naufraga el mundo
arrasado por una lágrima.

ÚLTIMO POEMA DE JUNIO

Pienso en esa flor que se enciende en mi cuerpo. La
hermosa, la violenta flor del ridículo. Pétalo de carne
y hueso. ¿Pétalos? ¿Flores?
Preciosismobienvestido,
muertodehambre, vaderretro.

Se trata simplemente de heridas congénitas y
felizmente mortales.

Luz alta. Bermellón súbito bajo el que despiertas
de pie, caminando a ninguna parte. Pies, absurdas
criaturas sin ojos. No se parecen sino a otros pies.
Y además estas manos y estos dientes, para mostrar-
los estúpidamente sin haber aprendido nada de ellos.

Y encima de todo y todas las cosas, sobre tu propia
cabeza, la aterciopelada corona del escarnio: un som-
brero de fiesta, inglés y alto, listo para saludar lo
invisible.

Rojos, divinos, celestes rojos de mi sangre y de mi
corazón. Siena, cadmio, magenta, púrpuras, carmi-
nes, cinabrios. Peligrosos, envenenados círculos de
fuego irreconciliable.

¿Adónde te conducen? ¿A la vida o a la muerte?
¿Al único sueño?
La flor de sangre sobre el sombrero de fiesta (inglés
y alto) es una falsa noticia.

Revelación. Soy tu hija, tu agónica niña, flamante
y negra como una aguja que atraviesa un collar de
ojos recién abiertos. Todos míos, todos ciegos, todos
creados en un abrir y cerrar de ojos.

El dolor es una maravillosa cerradura.

Arte negra: mirar sin ser visto a quien nos mira
mirar.

Arte blanca: cerrar los ojos y vernos.

Ver: cerrar los ojos.

Abrir los ojos: dormir.

Facilidades de la noche y de la palabra. Obscenidades
de la luz y del tiempo.

Y así, la flor que fue grande y violenta se deshoja y
el otoño es una torpe caricia que mutila el rostro
más amado.

Fuera, fuera ojos, nariz y boca. Y en polvo te con-
viertes y, a veces, en imprudente y oscuro recuerdo.

Dulce animal, tiernísima bestia que te repliegas en
el olvido para asaltarme siempre. Eres la esfinge
que finge, que sueña en voz alta, que me despierta.

Adéu i a reveure, Carmelina Sánchez-Cutillas!

El 22 de febrer d'aquest any va morir Carmelina Sánchez-Cutillas, important escriptora, de les poques dones en tornar a escriure en català -o valencià- durant la postguerra. Retirada, més o menys, de la vida literària durant la dècada dels vuitanta, és possible que un context més favorable a la creativitat literària l'hauria mantigut durant més temps en actiu. D'alguns autors se'n parla una mica en profunditat quan moren, de Sánchez-Cutillas no ha estat així. He trobat una noteta a Vilaweb i poca cosa més. Compareu el tema amb el ressò que té la desaparició d'altres famosos i coneguts. Un resum de la seva trajectòria:

Carmelina Sànchez-Cutillas (1927-2009), va ser historiadora, poeta i novel·lista. Durant la dècada de 1960, en ple esclat del realisme social, es vam publicar els seus primers reculls de poemes, destacant Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), o més endavant Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), títols que li donen un gran prestigi i la col·loquen entre la generació de poetes valencianes de postguerra. El reconeixement del públic li va arribar, però, amb la novel·la Matèria de Bretanya (1976), guardonada amb el premi Octubre-Andròmina de narrativa del 1975 i reeditada més de deu vegades, que ocupa un lloc preferent en la recuperació de la cultura i la llengua pròpies que es viu a partir del 1970 al País Valencià.

Tal i com diu Lluís Alpera: "la nostàlgia d'un passat en què es va viure d'una manera intensa fets reals se'ns presenta en la literatura de Sànchez-Cutillas –tant en la novel·la com en la poesia– travada perfectament amb el seu poder imaginatiu."

Ha sigut distingida com a "Valenciana de l'any 2008" i és sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


"Tot és una llarga nit
sense respostes. Tota la vida
un desert fet de paraules
no dites, de silenci amenaçant.
La negació, com una xarxa de
filferro, punxant-nos sempre,
rebutjant els idealistes.
¿Qui va occir la veritat de l'home,
la veritat que jo pregue a tots?
Però ara cal que soterre
esta angoixa sota un mur blanc,
amb una creu de guix damunt
per no oblidar on jau la meua fe.
El plor del món és un engany,
i la joia i el cant de la vida
moriran fent equilibris
a qualsevol circ de la terra,
tots plegats amb el silenci."

("Tot és una llarga nit", del llibre Un món rebel)

Per sort, ens queden els blogs, on el ressò ha estat més gran i divers. Vegeu aquí, un vídeo que li dedica Josep Porcar a Salms, blog on es poden trobar enllaços a d'altres blogs que van comentar la notícia. Ara falta que poguem trobar els seus llibres amb una certa facilitat... ai.

Suggeriment: Per manca de temps no puc penjar de cada autora tants poemes com voldria, si algú disposa de temps i ganes, es podria ampliar aquesta antologia modesta amb més textos, penjats als comentaris de cada entrada. A veure si us animeu a fer-ho.