divendres, 27 de març de 2009

Josefina Vidal i Morera, sensibilitat poètica

Josefina Vidal és encara, em sembla, una poetessa menys coneguda del que caldria. Gent de blogs que visito, com Violant de Bru, Francesc Puigcarbó o l'Herald de l'Eixample, veí seu, n'han parlat en més d'una ocasió. Jo en tinc un record molt present, quan, en la presentació del meu llibre de poemes La pols dels carrers, una dama de forta personalitat, amb aquesta bellesa interior i exterior que els anys augmenten, em va demanar que li firmés. Era Fina Vidal i aleshores vaig saber, també, que era escriptora. Copio les dades biogràfiques que recull la informació publicada a l'editorial Meteora amb motiu de la publicació del seu llibre Dues veles blanques:



Josefina Vidal i Morera (1932) va néixer a Tàrrega, L’Urgell, va fer el batxillerat a l’Institut de Lleida i l’Examen d’Estat a la Universitat de Barcelona. És diplomada en Llengua i Literatura Anglesa per aquesta mateixa Universitat. Va viure i treballar a Anglaterra de 1954 a 1960. Es casà amb Felip Lorda Alaiz el 1956 i ha tingut tres fills. El 1960 va traslladar-se a Holanda on residí fins l’any 1977. Enviudà el 1992. L’any 1999 va morir la seva filla Dúnia. La seva residència actual és a Barcelona.

En el camp professional, Josefina Vidal va col·laborar amb la BBC de Londres, Secció Espanyola, i amb el Servei Internacional de Ràdio Nederland Wereldomroep. Va donar classes de Llengua i Literatura castellanes a la Universitat de Groninga i treballà per a l’Ajuntament d’Amsterdam al Departament de Serveis Socials. Restablerta la democràcia a Espanya, Josefina Vidal va ser Cap de la Secretaria de Despatx del Ministre de Sanitat, Ernest Lluch.

De Dues veles blanques:
I
Darreries
Estranya cambra
en què la nit s'allarga
dins l'embolcall de l'angoixa
d'altres cossos,
aliens al nostre dolor.
Les febles hores de l'alba
no il·luminen cap altra esperança
sinó el tènue rubor
dels teus llavis adolorits,
que foren niu de tendresa
i que ara es gebren
amb el rictus cruel
de l'últim rigor.
II
Fugida
L'home va allargar la mà,
--el tren corria entre oliveres--
i va posar-la plana
sobre el vidre tremolós de la finestra.
Apamà l'espai que corria
per un paisatge de memòries,
gebres i ardors.
Després es quedà quiet,
vençut el front
contra l'inquiet obstacle,
l'avergonyida mà
perduda entre les cames,
els ulls tancats...
El túnel l'engolí amb voracitat
de fera famolenca.

De El mar inevitable:

EL CAMÍ

Ara camino
per viaranys de somnis i records
mentre es refreda l'acer candent del dolor
i la fragilitat s'endureix.

Demà, retrobaré les petjades
que em tornin al camí
que espera, des de sempre,
el meu impuls de vida.

Em llançaré, com una fletxa,
pel temperat pasatge del meu trànsit,
vers l'horitzó de l'infinit.

6 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Aquesta dona és un exemple de lo poc agraïts o emetents que som a casa nostra amb la gent que des de la honestedat i sense escarafalls mediàtics fa i bé la seva feina. Quantes Josefines hi deu haver? desconegudes o gairebé.

Júlia ha dit...

Una pila, Francesc, segur que sí. De fet, ja veus què pocs programes hi ha a la tele sobre llibres, cançó i etcètera de casa nostra, en comparació, per exemple, amb l'esport o fins i tot amb els castellers... Una llàstima i, a més, cofois i panxacontents de 'ser els millors'.

papallonesenlallum ha dit...

julia! he descobert aquest teu blog, i no puc marxar sense dir-te que m'has descovert un univers, em feia falta.
es molt interessant! me'l beuré aquesta nit!
:) una abaraçada

Júlia ha dit...

Gràcies, Sandra, m'alegro que t'agradi el blog i que el segueixis, una abraçada.

cantireta ha dit...

És la meva padrina literària, Júlia.
Me l'estimo molt.
Gràcies!

Júlia ha dit...

Doncs tens molta sort, Cantireta, una gran poeta!!!