Teresa Pascual

Teresa Pascual va néixer al Grau de Gandia, el 1952. Poeta i traductora, va estudiar filosofia a la universitat de València i és professora d'ensenyament secundari a Gandia. Es va donar a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senyoriu d'Ausiàs March 1987. El 1988 va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) i El temps en ordre publicat l'any 2002 i premi Crítica Serra d'Or de poesia 2003.

Ha traduït de l'alemany, amb Karin Shepers, L'enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d'Ingeborg Bachmann (València, 1995).

POEMES

Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.

De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.

Després de les frases, després dels mots,
el vel espés que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma

en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.

(Flexo, 1988)

Construíem paraules de ciment
i creàvem paraules de silenci.
La finestra entreoberta, la finestra,
el marc de la foscor més grisa i ampla.
Si et parlava, tancaries les mans
i tu no deixaries que em parlaren,
si et besava, tancaries els ulls
i tu no deixaries que em besaren.

(Les Hores, 1988)


Pare, la mar —irrevocable i justa—
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.

(El temps en ordre, 2002)

Ha sonat el telèfon i despertes
cap a una cita a cegues sense amor,
i sense amor et trobes al carrer
amb el destí d’uns ulls desconeguts.
Entre la llum més freda dels fanals
se sentiren els passos d’una dona,
que també sense amor tragué les claus,
mentre et parlava i et parlava d’ella.
I sense amor deixares que el seu riure
d’alcohol buscat ho fera tot tan fàcil,
desproveït de culpa, tan lleuger
com la seda dels mocadors de coll,
que a l’endemà llevaria del llit
i sense amor posaria a la perxa.

(El temps en ordre, 2002)


Hi ha la nit, i ara, només uns passos
i aquests signes dispersos de la llum
que dibuixa perfils en les façanes.
Hi ha el carrer, cansat com ara els passos
-últim oblit que recorren les ombres-
i un balcó obert donant-li temps al dia.

Hi ha la nit, i ara, només uns passos…

(El temps en ordre, 2002)