Alícia Tello, alquimista de la poesia

D'Alícia Tello no n'he trobat cap a imatge a internet, tan sols aquesta tapa d'un dels seus llibres. Nascuda a Barcelona, l'any 1933, Alícia Tello, ceramista de professió, compta amb uns quants premis literaris i amb nou llibres publicats, que jo sàpiga, el darrer dels quals de l'any 1995.

Fa molts anys, gairebé trenta, al Poble-sec van organitzar per Sant Jordi uns Jocs Florals que van durar pocs anys. Recordo que em van donar un premi modest, un llibre de poemes, i que la guanyadora va ser una senyora amb forta personalitat que va llegir un poema excel·lent, del qual recordo poques coses, però que em va colpir i meravellar. Era Alícia Tello i crec que devia ser cap a 1980.

A partir dels anys 80, aquesta autora va publicar: Poemes papallones (Barcelona. Poesia Viva, 1980), Gemmes de la nostra terra (Barcelona, Amarantos, 1985), Triangle de llum i d'ombra (Barcelona, Columna, 1988), Calaix d'ocells (Barcelona, Columna, 1991), Diedre (Barcelona: Columna, 1992), Tatuatges pregons (Andorra la vella, autoedició, 1992), Tobogan de silencis (Nul·les, Ajuntament, 1993), Flama, brasa i caliu (Barcelona, Institut Català de la dona: 1994) i Hologrames (Vila-real, Ajuntament: 1995).

Ha rebut els premis Francesc Vicenç Garcia, 1986, Josep Maria López Picó, 1990, Ribas i Carreres, 1992, Caterina Albert i Paradís i Grandalla, 1992, Vila de Nul·les, 1993, i Ciutat de Vila-real, 1995. La majoria d'aquests premis tenen un gran prestigi. No acabo d'entendre perquè d'un mateix premi un any se'n fa molta propaganda i un altre, ni se'n parla, la veritat. Pel que fa als de poesia, se'n parla poquíssim i trobar els llibres resulta una tasca feixuga, encara més si no s'han publicat a Catalunya.

Màrius Sampere va prologar Calaix d'ocells, premi López-Picó de la Vila de Vallirana, 1990, que per casualitat he pogut aconseguir a la biblioteca, i va escriure, sobre l'autora:

Jo diria que l'Alícia Tello, més que una artista és un alquimista, perquè els seus poemes -els seus ocells-, confegits amb elements quotidians, contenen, però, unes gotes de màgia. I el misteriós ingredient fa, de la poesia, un encanteri, i del poeta, un taumaturg...

D'aquest llibre són els que copio, amb molt de gust:

III

Al defora fosqueja. Plou a dolls.

La llum de la memòria creix i creix

i, el llibre dels ocells, cansat, s'adorm

i tanca la parpella fatigada.

Lloca, la nit

s'ajoca i cova els ous daurats de l'alba

sota el vellut de seda del seu centre.

La llum de la memòria minva, minva,

i el llibre dels ocells s'obre, mandrós,

com un acordió sorneguejant

la música d'un tango malaltís,

s'espolsa el llom i escampa, entre badalls,

un tou de plomes malva. Plou a dolls.

XI

Tot s'ha tornat de vidre. Fimbra, fràgil,

l'aire electrificat, fimbra l'entorn.

Domassos d'aromàtiques reïnes

despleguen vitralls glaucs sobre el garbell

espès dels esbarzers.

Brunz una mosca

vironera: cos blau, escates d'or,

franges de verd brillant.

Brunz i, goluda,

prolonga el labre àvid per xuclar

la mel del llavi rosa de la tarda.

Gira, brunz i fulgura,

gemma alada de ritme i tornassol.

Si l'arreplego te'n faré un anell

per als teus dits, també de vidre fràgil.

XI

La teva pell era la pell de l'alba

amb racons blaus de nit i algun estel

fora de rumb, caigut com per atzar

al plec d'un afalac. Parterre humit,

la teva pell de feixa assaonada

prenia tons de vori i ambre bru,

i es badava, i cremava, i s'estremia

i traspuava nèctar. Una mà

segura, perfilada, independent

del cos i de l'espai, a contrallum

s'obrí com un ventall egipci. Ala

d'ibis sagrat. Amb lentitud i encert

descendí sobre al llac del meu amor.

La teva pell era la pell de l'alba.