A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES

Sílvia Romero i Olea

XXIV Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, 2016

Pagès editors, Lleida, 2016

Amb aquest llibre de narracions Sílvia Romero fa un pas més a l’hora d’amplificar el ventall dels gèneres que conformen el seu corpus literari. Fa poc temps comentàvem aquí el seu primer llibre de poemes, guardonat amb un altre premi, i ara ens endinsa, a través del conte breu, en un món inquietant, en el qual la mort hi és sempre present, ni que sigui contemplada amb una irònica distància. Romero ha fet un camí invers, en part, al que fan molts autors, que s’inicien en el camp de la poesia i la narració breu per intentar fer el salt, més endavant, a la novel·la de més extensió.

És una sort que el nostre panorama editorial compti amb la possibilitat d’accedir a premis diversos que faciliten la publicació, avui dia complexa, de llibres en paper. És clar que encara és més difícil, avui, la difusió de l’obra publicada. Romero, davant d’un panorama que pot semblar una mica decebedor, té dues grans qualitats, ambició literària i tenacitat. Més enllà dels autors més mediàtics o més presents en els mitjans de comunicació, sovint lligats al mateix món que els promociona, existeix una literatura interessant i innovadora que sura com pot a través de les referències d’una mena de xarxa alternativa de seguidors i de blocs o espais de la xarxa que no estan lligats a res més que al gust personal. I també en ocasions, és clar, a l’amistat amb els autors i autores i molt sovint al fet de compartir el gust per la lectura i l’escriptura.

Reconec que no resulta fàcil valorar l’obra de gent que coneixes i aprecies, aquest factor humà és inevitable, funciona en molts camps de la cultura i crec que està bé que sigui així. Però intentant ser el més objectiva possible he d’admetre que aquest llibre de Romero m’ha impressionat pel que té de pas endavant en el conjunt de la seva obra, i de portar-la a explorar nous camins literaris. Sembla que el camp de la narrativa breu permeti una llibertat més explícita que una novel·la convencional, tot i que això potser és relatiu.

La narrativa breu compta actualment amb una mena de ressorgiment, molt interessant. En aquest context crec que aquest llibre de narracions ha sorgit en un bon moment per al gènere. El llibre aplega tretze narracions, molt diferents en contingut i estil, lligades pel fil conductor de la mort, del patiment. Cadascuna és ben diferent de la resta, n’hi ha que ens esgarrifen i n’hi ha que ens fan somriure. Al darrera del recull hi podem copsar que hi ha moltes  lectures, des de Poe a Roald Dahl i autors més recents, però també cinema, humor negre popular i fins i tot rondallística. I ressons d’espais televisius de culte: Històries para no dormir, La dimensió desconeguda, L’hora d’Alfred Hichcok i algunes més que ja formen part del nostre imaginari personal i col·lectiu  i en les quals es jugava amb l’imprevist, amb la sorpresa.

En una nota al final del llibre l’autora manifesta que ha escrit aquests contes per defugir, precisament, el pes de la mort en la vida, en la vida del present i en les vides de totes les generacions. Joan Margarit diu, en un poema, que cal entendre la vida, no la mort, ja que en la mort no s’amaga cap enigma. La mort és el final definitiu, tot i que no en sabem el moment, i malgrat ser tan quotidiana ens angunieja i ens trasbalsa. Stephen King, un autor molt més interessant del que voldrien admetre alguns elitistes, també ha explicat en alguna entrevista que escriu d’allò que tem. Aquesta catarsi potser no funciona per a tothom però no hi ha dubte de què l’escriptura, com la lectura o el cinema, tenen de vegades l’objectiu d’enfrontar-nos amb l’angoixa per tal de defugir-la, en poder-la contemplar cara a cara i fer-nos-la nostra i, per tant, manipulable. El mateix que els antics contes de por, ben mirat.

No voldria prioritzar uns contes en detriment d’uns altres, el conjunt és variat i cadascú de nosaltres és diferent. I en tot cas també hi compta el moment en el qual llegim un llibre, els nostres sentiments, el nostre estat d’ànim. Diuen que la memòria és un bon crític i segurament que en acabar de llegir aquest recull hi haurà unes imatges que us neguitejaran més que no pas unes altres. Espero que Sílvia Romero, encara que torni a la novel·la, gènere que sempre ha prioritzat, no abandoni del tot aquest camí de la narració breu. Tot i que en algunes de les narracions també hi podem copsar el possible embrió d’una història molt més extensa.