Avui dedico l'entrada a una poeta castellana, Concha Méndez, una de les figures femenines de la generació del 27 que ha quedat mig oblidada o relegada a un segon terme. Fins i tot els autors masculins, amics seus, las van menystenir i no acostumaven a mencionar-les gaire. Concha Méndez ha estat recuperada en un projecte molt interessant, Las Sinsombrero, que ha generat documental televisiu i llibre. Méndez va morir l'any 1986, el 7 de desembre, aviat farà trenta anys i crec que paga la pena reivindicarla a fons.
Concha Méndez va néixer a Madrid el 1898, un any clau en la història de l'estat espanyol. Pertanyia a una familia benestant i va rebre una bona educació, en una escola francesa. Va destacar en diferents esports, fins i tot va guanyar campionats de natació. L'any 1919 va conèixer Luis Buñuel, amb qui va festejar durant cinc anys. El cineasta, força misògin, no en parlava mai, d'aquella relació. En aquella època va contactar amb molta gent de la seva generació, Maruja Mallo, Luis Cernuda, García Lorca... Animada pels amics publica la seva primera obra, Inquietudes (1926) i uns anys després Surtidor i Canciones de mar i tierra.
Dona de caràcter fort i amb idees pròpies, ja de molt jove s'independitza de la família, viatja a Londres, a Montevideo, a Buenos Aires, i continua escrivint poemes. A l'Argentina contacta amb l'escriptor i crític Guillermo de la Torre i publica un poema setmana al diari La Nación. Fa amistat amb l'escriptora i periodista Consuelo Berges, amb qui coincideix en idees i estil de vida. En retornar a Espanya coneix, a través de Garcia Lorca, el poeta Manuel Altolaguirre, l'any 1931, i es casen un any després. En el seu casament fan de testimonis Lorca, Juan Ramón Jiménez, Jorge Guillén i Luis Cernuda. Concha inicia una etapa de gran activitat, continua publicant poesia i participant en activitats culturals diverses. Vuen uns anys a Londres. L'any 1933 perd el seu primer fill i l'any 1935 té la seva filla, Paloma. Amb el seu marit difonen la poesia de la Generació del 27, fent diferents edicions i publicant revistes diverses.
De retorn a Espanya es troben amb la inestabilitat que va precedir la Guerra Civil i prenen partit per la República, això fa que es vegin obligats a fugir. Concha marxa amb la seva filla, Paloma, i el seu marit es queda per lluitar a favor de la República. Concha viurà a Anglaterra, Bèlgica i França i finalment es retrobaran a Barcelona. Però el final de la guerra els obligarà de nou a exiliarse, primer a París, on contacten amb Paul Éluard, i més endavant a L'Havana, on residiran fins el 1943 i on contactaran amb d'altres intel·lectuals republicans.
El 1944 es traslladen a Mèxic. Altolaguirre abandona Concha per una cubana, amb la qual morirà anys després, en un accident de trànsit, el 1959, en tornar del festival de cinema de Sant Sebastià. Concha, malgrat les circumstàncies, continua en actiu i publicant. Malgrat la separació la relació entre la parella va ser sempre cordial. No va tornar mai a Espanya tot i que va fer un viatge a Madrid el 1966. Va morir a Mèxic, el 7 de desembre de 1986. L'any 1991 es va publicar el llibre Memorias habladas, memorias armadas, que recollia converses gravades per la seva neta Paloma Ulacia Altolaguirre.
Alguns poemes:
Alameda
Alameda:
guarda bien
mis siete años primeros.
Y los siete
posteriores.
Y el carrusel luminoso
de mis primeros amores.
Alameda;
que yo volveré algún día
a recoger los mejores
¿sueños? de la infancia mía.
Los brazos que te han llevado...
Los brazos que te han llevado,
no te dejan escapar
para volver a mi lado.
Nos separa un ancho mar
de difíciles tormentas,
y náufrago has de llegar,
si es que vuelves a mi puerta,
para quererte salvar.
Brazos que te sujetaron
para alejarte de mí,
¡a mí sí que me salvaron!...
Cuando ya no sepa de ti
¡qué bien estaré en la vida!,
cuando ya no sepa de ti.
Cuando no vuelvas a verme
y mis horas sean mías
y yo vuelva a ser quien era
lejos de tu compañía:
Cuando no te vean mis ojos,
¡qué bien me sabrá la vida!
No faltará quien se alegre...
Unos, porque no me quieran,
y alguna porque me quiere...
Tan sola no me has dejado,
que estoy conmigo y me basta
-igual que siempre lo he estado...
Todo, menos venir para acabarse...
Todo, menos venir para acabarse.
Mejor rayo de luz que nunca cesa;
o gota de agua que se sube al cielo
y se devuelve al mar en las tormentas.
O ser aire que corra los espacios
en forma de huracán, o brisa fresca.
¡Todo, menos venir para acabarse,
como se acaba, al fin, nuestra existencia!
Podeu trobar més poemes de Concha Méndez a la imprescindible web A media voz i a Poemas del alma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada