Sara Bailac, entusiasta joventut

Sara Bailac i Ardanuy (Tàrrega, 1986) és llicenciada en Ciències Polítiques i poeta.

Va iniciar la seva activitat literària a internet amb disset anys a través del bloc Realitats i Miratges, un dels primers en llengua catalana.  L’any 2007 va obtenir el Premi de Poesia Joan Perucho ‘Vila d’Ascó’ per Inventari d’afectes perduts, el seu primer llibre en solitari, ja que anteriorment havia participat en publicacions col·lectives. El 2010 ha publicat el seu segon poemari en solitari, Vénen turbulències. Ha estat membre del projecte Llibròfags de crítica literària a la xarxa. Intenta acostar la poesia als nens i nenes a través del projecte internacional Poem Express i amb visites a les escoles.. El 2009 va participar amb un recital en solitari al cicle de poesia jove de Lleida “Versos de Temporada“. Malgrat ser una poeta tan jove compta ja un currículum impressionant pel que fa a la participació en activitats diverses a l'entorn de la literatura.

Publicacions:
Poesia


Bailac Ardanuy, Sara. Inventari d’afectes perduts. Editorial Meteora, 2007. II Premi Joan Perucho, Vila d’Ascó.
Bailac Ardanuy, Sara. Vénen turbulències. Barcelona: Editorial Tria, 2010.
Bailac Ardanuy, Sara. “Víscera”. A Chordà, Mari; Llinàs, Conxa. Agenda de les dones 2009. Amposta: Pixels & Impressions, 2008.
Bailac Ardanuy, Sara. “Joanic”. A Cervera, J. et al. Justes poètiques dels 10 anys d’Editorial Meteora. Barcelona: Editorial Meteora, 2010.


Narrativa


Bailac Ardanuy, Sara. “Morir d’un sol tret”. A Adell, J. et al. Relats en català.com Versió 2.0. Barcelona: Edicions de la Quadriga, 2006.




Alguns poemes (Inventari d'afectes perduts, editorial Meteora)

Cansada d’engrescar-me

Conec, Apol·lo, el sentiment d’estar cansada d’engrescar-me. De ser a punt de creuar la línia cap al mateix camí de bosc que acaba en cataclisme. La lluïssor als ulls d’un retorn fugaç a la primera nit d’amor, l’olor de nou amb la rutina i les parets encara per escriure. La sensació de fer rodar el món i poder enganyar l’argument del fat a cada somriure a dos mil.límetres d’algú. I noto, en efecte, que el meu cos resta impassible al tornado que em destarota per dins, que ja no importa si aquest cop ha de ser o no el definitiu. La seguretat seda l’inconformisme i em reafirmo en allò que sóc i allò que vull.

I s’agraeix, Apol·lo, aquest sentiment d’estar –per fi– cansada d’engrescar-me.

Ne me quitte pas

No us sembla, Apol·lo, que vós i jo estem menystenint la bellesa de les magnànimes postes de sol a la platja, tan propera?

Estem difamant l’accent vellutat d’en Nat King Cole cantant-nos al capvespre, la mística de les ampolles viatgeres encallades a la sorra, les espurnes de colors dels focs artificials a sobre nostre. Estem malaguanyant l’encís de les roses roges (llegeixi’s gira-sols), aquella vella tendresa dels poemes mal recitats a pocs mil.límetres, l’anar i venir de les ones.

Ens unim en el silenci a aquells que volen despintar el cel, aturar el vaivé del mar i frenar la brisa que embulla els cabells als despistats. Estem tapant la boca a aquells que s’enduen la guitarra a la riba, als que col.leccionen petxines i als que fan rebotar pedres sobre la superfície de l’aigua quieta del canal d’Urgell.

Apol·lo, la nostra omissió sembla un acte de la més aferrissada militància contra el romanticisme.