dijous, 4 d’octubre de 2018

MARCELINE DESBORDES-VALMORE, CENT GRAONS ESTRETS


Resultat d'imatges de marceline desbordes-valmore poemes
Zweig, al seu darrer llibre, editat pòstumament, El món d'ahir. Memòries d'un europeu, evoca la vida vienesa i europea anterior a la Primera Guerra Mundial. Per les seves pàgines desfilen molts personatges del món de la cultura, i en la seva anada a París esmenta aquesta poeta, crec que una mica oblidada entre nosaltres:
En aquella històrica illa de cases del Palais Royal, hi havien viscut els poetes i els homes d'estat dels segles XVIII i XIX; davant per davant hi havia la casa en què tantes vegades Balzac i Víctor Hugo havien pujat els cent graons estrets que duien a la mansarda de la poetessa Marceline Desbordes-Valmore que jo estimava tant...

Zweig va escriure una biografia de la poetessa, difícil de trobar avui en castellà tot i que la va publicar Juventud, l'any 1970, en un volum que inclou també la de Verhaeren, un altre dels molts personatges que esmenta Zweig al Món d'ahir. És més aviat una reflexió intel·lectual sobre l'obra poètica de Desbordes, més que no pas una biografia convencional.
Resultat d'imatges de marceline desbordes-valmore poemes
Tothom amb un mínim de cultureta sap qui van ser Balzac i Víctor Hugo, però em temo que no es podria dir el mateix sobre el coneixement sobre Marceline Desbordes-Valmore, tot i que a França, un país tan integrador a l'hora de reconèixer el mèrit de la seva gent, és molt apreciada.
Desbordes-Valmore va néixer a Douai, el 1786 i va morir a París el 1859. Va ser actriu, cantant i poetessa remarcable, lligada al moviment romàntic. Era filla d'un pintor d'escuts nobiliaris, un ofici que va fer que es trobés arruïnat després de la Revolució. Així que l'home es va reconvertir en actor i cantant. 

Durant els trasbalsos revolucionaris la mare de Marceline es va traslladar amb ella a l'arxipèlag de Guadalupe i va viure fent petits papers al teatre. La mare va morir a caua de la febre groga i Marceline va ser contractada per l'Òpera Còmica. Va tenir una relació i una filla amb un home de bona família, la qual es va oposar al matrimoni. Es va enamorar d'Henri de Latouche, poeta i novel·lista, amb qui va tenir un fill i que la va animar a escriure. La relació amb Latouche va continuar de forma directa i epistolar durant molts anys. 
Resultat d'imatges de desbordes valmore Zweig
L'any 1817 es va casar amb l'actor Prosper Lanchantin-Valmore i va viure de forma mediocre, passant moltes penalitats. Va tenir quatre fills, tan sols un d'ells la va sobreviure. Una de les fillas, Ondina, que va morir amb trenta-un anys, va ser també poetessa. 

Va publicar Èlegies et Romances el 1818 i va continuar treballant com actriu i cantant. Gràcies al suport de gent com Madame de Récamier, Lamartine, Hugo i d'altres escriptors aniria publicant més reculls  de poemes. La seva poesia és trista, però potser no tant com s'ha dit sovint. És l'única dona inclosa en una de les seccions del llibre Els poetes maleïts, de Verlaine. A la biblioteca personal de Nietzsche van trobar una còpia dels seus poemes. 


Quoi ! ce n'est plus pour lui, ce n'est plus pour l'attendre, 
Que je vois arriver ces jours longs et brûlants ?
Ce n'est plus son amour que je cherche à pas lents ?
Ce n'est plus cette voix si puissante, si tendre,
Qui m'implore dans l'ombre, ou que je crois entendre ?
Ce n'est plus rien ? Où donc est tout ce que j'aimais ?
Que le monde est désert ! n'y laissa-t-il personne ?
Le temps s'arrête et dort : jamais l'heure ne sonne.
Toujours vivre, toujours ! on ne meurt donc jamais ?
Est-ce l'éternité qui pèse sur mon âme ?
Interminable nuit, que tu couvres de flamme !
Comme l'oiseau du soir qu'on n'entend plus gémir,
Auprès des feux éteints que ne puis-je dormir !
Car ce n'est plus pour lui qu'en silence éveillée
La muse qui me plaint, assise sur des fleurs,
M'attire dans les bois, sous l'humide feuillée,
Et répand sur mes vers des parfums et des pleurs.
Il ne lit plus mes chants, il croit mon âme éteinte ;
Jamais son cœur guéri n'a soupçonné ma plainte ;
Il n'a pas deviné ce qu'il m'a fait souffrir.
Qu'importe qu'il l'apprenne ? il ne peut me guérir.
J'épargne à son orgueil la volupté cruelle
De juger dans mes pleurs l'excès de mon amour.
Que devrais-je à mes cris ? Sa frayeur ? son retour ?
Sa pitié ? . . . C'est la mort que je veux avant elle.
Tout est détruit : lui-même, il n'est plus le bonheur :
Il brisa son image en déchirant mon cœur.
Me rapporterait-il ma douce imprévoyance,
Et le prisme charmant de l'inexpérience ?
L'amour en s'envolant ne me l'a pas rendu :
Ce qu'on donne à l'amour est à jamais perdu.

(L'isolement)