dijous, 22 de març de 2018

LLUÏSA DENÍS, MOLT MÉS QUE LA SENYORA RUSIÑOL

Resultat d'imatges de lluisa denis

A la darrera xerrada de CERHISEC, Jordi Quintana, el conferenciant, va reivindicar el paper de les dones compositores, també en el camp relativament frívol de la cançó popular. Un dels noms que va sorgir va ser el de Lluïsa Denís i Reverter (Barcelona, 1862-1946), la dona de Santiago Rusiñol. Com tantes altres dones de l'època, l'ombra del marit, en aquest cas l'ombra d'un personatge genial, va deixar en la penombra, més enllà de l'anecdotari matrimonial conegut, aquesta dama polifacètica i intel·ligent, autora teatral, poeta, compositora i pintora.
Resultat d'imatges de L'alegre cantaire


Lluïsa Denís va escriure Els caçadors furtius (1931), Una venjança com n'hi ha poques (1931) i el text i la música de diverses sarsueles i cançons. Té un recull de dotze cançons alegres,de  caràcter una mica picant i properes al cuplet, L'alegre cantaire. Una part de la seva obra pictòrica es pot trobar al Museu del Cau Ferrat de Sitges però per la xarxa hi ha ben poca cosa.
Resultat d'imatges de Luisa Denís santiago rusiñol
Lluïsa Denís va conèixer Rusiñol a Sant Hilari Sacalm, es van casar l'any 1886, a l'església de Santa Anna, de Barcelona. Denís provenia d'una família culta i ben situada, el seu pare era francès i també tenia aficions literàries. Com és prou sabut, després del naixement de la seva filla Maria, Rusiñol se'n va anar de viatge i va romandre a París, amb els seus amics i gaudint de l'ambient artístic i bohemi de l'època. Després d'uns anys es va posar malalt i el seu germà i Lluïsa el van convèncer per tal que es tractés i superés la seva addicció a la morfina. Així ho va fer, i Lluïsa i la seva filla es van instal·lar a Passy, a prop de la clínica on romania l'artista i escriptor.

És possible que Lluïsa ja hagués escrit i pintat abans però ho va fer, sobretot, després de la mort del seu marit, el 1931. Va arribar a estrenar diverses sarsueles. Va publicar llibres de poemes, de lletres per cançons, poemes en castellà i també algunes narracions, tot plegat avui molt difícil de trobar, si no és en llibreries de vell. En alguns casos, en copiar-les en aquest blog, he volgut respectar l'ortografia original.

Breu antologia



Desmai, estens la llarga cabellera
fins a tocar l'aigua verda de l'estany
i l'aigua, amanyagant-te, juganera,
et reflecteix dins seu com un mirall.


I quan el dia mor entre la fosca
embolcallant amb ombres al jardí,
quelcom misteriós més us acosta
i l'aigua, bressolant-te, et fa dormir



Del llibre Records de Joventut (Editorial Sanxo, 1934)

La Pàtria

La Pàtria? Paraula bella
de tendresa i sentiment.
Tothom enraona d'ella,
tothom i ningú l'entén.

La Pàtria és la que s'estima,
la que no es pot oblidar,
la que s'enyora en sorti-ne
i s´hi deleix per tornar.

La Pàtria jamai s'imposa;
és quelcom del nostre cor
on guardem de la vida
el més dolç i intens record.

La Pàtria on es neix? Mentida!
S'hi neix per casualitat:
els que van dar-nos la vida,
són ells qui l'han triat.

I hem nascut sense escollir-la,
que així ho ha volgut la sort,
mes la Pàtria es on s'estima,
i un vol sê enterrat quan mor.



Santa alegria

Tinc una tristesa
qu'em puny dins del cor:
el pare i la mare
no estan mai d'acord;

si un diu una cosa,
l'altre la desfà.
I si un plora l'altre
ja es posa a cantar.

Tots dos quasi em peguen
veient ma tristor:
-Què tens? Sols gemegues,
ni que fossis bord-

M'han dit, no veient-ne
la pena que em fa
sentir les baralles
no poguent parlar

per dir-los, joiosos,
els fills de tothom,
perquè aixís, els pares
són tots els del món,

alguns d'alegries 
bé en deuen donar
i alguns que s'estimin
s'hi poden trobar.

Mes tots dos, vosaltres,
em doneu tristor,
quasi no sé riure
mes sé qu'és el plor...

El pare i la mare
han endevinat
per fi, el que em callava!
Tot dos s'han besat.

I avui l'alegria
per mi omple el món, 
¡què trist que deu ésser
ser fill de tothom!


Consells als presumits

Quan tu ja siguis vell, no vulguis presumir-ne
fent de jove graciós, ardent i apassionat;
que fa tristesa al cor per no dir que fa riure
donant certa amargor, si algú se n'ha adonat.
Sigues polit, correcte, amb roba que t'escaigui
elegant i seriós, segons la teva edat,
i veuràs que hi ha dones que esperen ton somriure
coneixent tu, aleshores, que encara has agradat.
I guarda dins ton pit el geni i la tristesa
perquè tothom en fuig, del que és malhumorat.
I sempre fes-te càrrec de què la jovenesa
sols pensa en divertir-se i a tu ja t'ha passat.
I així per tot on vagis hi portaràs bonança;
la teva companyia ja mai destorbarà.
I quan a la fi moris deixaràs enyorança
i la teva memòria dels teus no es borrarà.


Pobre del que no espera

Serva dintre el teu cor una esperança
de totes les il·lusions amb què ha somniat.
Que pobre el qui no espera! L'enyorança
li dóna l'eterna soledat.
L'esperança, en el cor fa sortir ales
per volar molt més lluny que el ver amor,
qu'és de l'esperit l'essència tan preuada
com la que guarda el calze de la flor.
Espera doncs, i ferm avança
i apartaràs de tu lo més feixuc.
Aixeca els ulls al cel, ten confiança;
si lluites sense fe, seràs vençut.

4 comentaris:

Glo.Bos.blog ha dit...

Gràcies per donar a conèixer una dona que sempre ha estat a l'ombra. Sentia curiositat per saber més d'ella.

Júlia ha dit...

No és fàcil trobar publicacions ni referències, Glòria, ja veus que un dels poemes el vaig copiar del teu blog.

Ester Vela ha dit...

La compositora Narcisa Freixas va posar música a un dels seus poemes, L'orfenet, a la 3a sèrie de Cançons d'infants.

Júlia ha dit...

Cert, gràcies per la informació, Ester!!!