divendres, 13 de gener de 2017

RAMONA VIA, LLEVADORA D'INFANTS I DE PARAULES



Resultat d'imatges de Ramona Via

Ramona Via i Pros va néixer a  Vilafranca del Penedés, l'any 1922, i va morir a Girona el 28 de febrer de 1992. Va ser escriptora i llevadora. L'any 1925 es va traslladar, amb la seva família, al Prat de Llobregat, població que l'ha recordat en moltes ocasions.  Va començar a escriure de molt joveneta, gairebé d'amagat. 
Resultat d'imatges de Ramona Via Nit de Reis
Als catorze anys la família l'envia a casa d'uns oncles, a Les Cabanyes (Alt Penedès). En començar la guerra es troba estudiant a l'institut de Vilafranca. L'any 1938 el Molí d'en Rovira es va convertir en hospital de sang per als soldats que arribaven del front i les estudiants com ella va rebre un curs accelerat per poder atendre els ferits. Va estudiar per infermera i més endavant, per a llevadora. 

En aquella època va començar a escriure un dels seus llibres més llegits i populars, Nit de Reis (Diari d'una infermera de 14 anys), un dietari autobiogràfic que va del setembre de 1938 al juny de 1939 i que va ser publicat  l'any 1966 pel Club dels Novel·listes i que ha conegut diferents reedicions.

Es va casar amb Lluís Martínez i va tenir dos fills, Lluís i Maria Teresa. Va exercir de llevadora i de professora de català (i de mestressa de casa). Ramona Via va ser la primera professora de català al Prat, bàsicament a immigrants pertanyents a l'aleshores incipient Cooperativa obrera de viviendas.  També va ser col·laboradora habitual en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals com Vida Nova, Prat, El Pont, Cavall Fort, En Patufet, Serra d'Or, el Periòdic Delta del Prat de Llobregat o la revista Casal de Vilafranca.
Resultat d'imatges de Ramona Via
L'any 1972 la col·lecció El Pi de les Tres Branques" de Club Editor, que també dirigia Joan Sales, va publicar Com neixen els catalans, una obra que recull l'experiència de Ramona Via com a llevadora al Prat des de l'any que assisteix al primer part, el 1945, fins al 1972. L'any 1974 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, a Perpinyà. Va ser guardonada com a Mestra en Gai Saber.

Ramona Via va morir el 28 de febrer de 1992 als 69 anys a l'Hospital de Girona. Posteriorment, l'any 1994 se la va anomenar Filla Adoptiva del Prat de Llobregat a títol pòstum. Un dels Centres d'Atenció Primària del Prat de Llobregat porta el seu nom. Igualment, el mateix any, l'Ajuntament de Vilafranca li va dedicar una plaça, per haver-hi nascut i per l'estreta relació amb la seva premsa i vida social.



Estimada vinya


"Fa ja molts anys que en l'aspre, antic solar,
els meus avantpassats van plantar vina
o la van replantar: la fil·loxera
els havia delmat vinyes antigues
que havien heretat dels seus besavis.
Per més que a Sant Miquel amb fe invocaren
se'ls van morir garnatxes, malvasies,
trobats i picapolls i macabeus...
Molts vinyaters van emigrar a Amèrica.
Si alguns un cop allí van establir-s'hi,
d'altres en van tornar amb esperances:
on duien porta-empelts, peus per nous ceps.
Les vinyes noves ja resistirien
el piral, que devora els tendres brots;
la fil·loxera, que omple de rodales
-senyal de mort-, els pàmpols i els raïms
fins que resten podrits arran de verga.
Vencerien, potser, el mal del míldiu,
malura que els verds pàmpols torna grocs
i cobreix amb pelussa roja i grisa
tots els raïms quan dura el temps d'eixut...

No va ser pas senzill, plantar els peus
de ceps americans, que la política
de l'estat espanyol
ho prohibí sense saber el que es feia
per no donar suport als rabassaire.
Sort que ells, ben disposats
a tornar a tenir vinyes
es van dreçar d'enllà del Penedès
i tot emprenent junts la gran revolta
varen guanyar la lluita per la terra.
Des de llavors, la vinya que esporguen
ha estat un cop només rabassa morta,
rabassa de pa i vi...
Després... Jo no ho sabré. Ho sabràs tu."

Això em va dir el meu oncle un clar matí,
mentre esporgàvem junts la vinya vella,
la vinya dels ceps alts, aquells frondosos
de vora l'alzinar;
aquells ceps grans que fan raïms espessos
i tenen unes soques tan torçudes
pel vent que bufa com de tramuntana.
I després va afegir, alçant la veu:
"Com bufa, el vent de dalt! En diu la gent
que si bufa ben fort fa els vins més dolços
i molt més bons, més secs al paladar,
vins de color de sang, vins que noes piquen,
vins de raims de pell vidre-glaçada
que omplenen de riquesa i d'alegria.
(Perquè dins del celler van omplir l'arca
capaç de mantenir forta la hisenda.)"

Si va dir-me res més no me'n recordo. 
Però fa un dia clar. Miro la vinya
i me n'arriba l'alenada fresca
del temps de l'esporgar... Els pàmpols ballen
que el vent que ve de dalt encara bufa.

                   I l'esdevenidor, més que l'ahir,
ja m'augura nostàlgies.


2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

feina feta no fa destorb, a Anoarra.

Júlia ha dit...

Ja ho he vist, Francesc, ho he compartit al grup de facebook.