dilluns, 23 de maig de 2016

MONTSERRAT ALOY I ROCA



MONTSERRAT ALOY I ROCA (Tàrrega, 1967) es llicencià en Filologia Anglesa a la Universitat de Lleida, el 1990. Viu a l'Urgell, comarca on troba la matèria primera per crear els seus poemes. Reconeix influències d'altres comarques, especialment la Noguera, la Selva i la Conca de Barberà. Ha col·laborat en revistes i publicacions locals, com Culturàlia, Xercavins, Nova Tàrrega i Transparències. Conrea altres gèneres literaris, com el relat curt, el teatre i l'article d'opinió. Ha publicat el llibre de poemes Gàbies de vidre i pols (Natan creació, 2002), amb il·lustracions de Glòria Coma. És coneguda a les xarxes pel seu blog Cantireta, que ella defineix a la capçalera com: Bloc segarrenco-urgellenc i poètic, eròtico-irònico-literari-musical, ple de fang, que marca un abans i un després en la vostra percepció dels blocs en català. 



ALGUNS POEMES:


PARAULOTES

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressò del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo volent escriure poemes.



FEM RAFTING AL LLIT

De nou en nou i sense saber-ne,
llisquem sobre pedres rodones
i fem-nos petons
a frec de rem, per sobre l'escuma,
com si en els ponts per on passarem
a sota hi haguessin marors senceres.
Parapents i barrancs, i sobretot cordes,
que ens lliguin a tot, i tot ens sigui igual
sense vent i sense llum, com prehistòrics.
Deixem-nos d'armilles, passem pels corrents
i per les escletxes més amples, i llencem-nos
de cap a les corbes més nues.
Ràfting al llit. D'1 a 2.


PRINCIPI DE COTXE

Rovellons en eixos
quasi equilibrats,
a la cuina es flaira el centre
de la casa en pinassa,
parlen els homes i els nens.


LES AVELLANES

El món comença al claustre,
amb la tortuga que jo ensinistrava
a ser pacient i a menjar herba.

Sembla que el meu jo té
un punt concèntric i sens fi,
on tot es fa significat i paraula.

I si necessito més ulls que ara
per a entendre que Déu existeix,
és per la religió de la bellesa.

Només sé pelegrinar a la fe.
I encara que hi torni,
tindré rosers punxant-me.

El sol surt al cementiri
i es pon a l'altar major.

6 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

El de Paraulotes ja el coneixia, m'agrada molt. És molt bona, la cantireta.

Glo.Bos.blog ha dit...

Sempre és un plaer llegir a la Montse. Gràcies per acostar-nos-la, Júlia.
Una abraçada a les dues!

cantireta ha dit...

Gràcies, noies, per passar. Sou un sols...

Us enyoro!! :-)

Júlia ha dit...

Gràcies a totes per participar en el blog.

Caterina Albert ha dit...

http://quanarribalainspiracio.blogspot.com.es

gloria abras pou ha dit...

Original. Fa venir ganes de llegir-la més i més.
Gràcies, Júlia!