dimarts, 24 de setembre de 2013

ISABEL OLIVA I PRAT



Isabel Oliva i Prat va néixer a Girona el 1924. Va cursar estudis de música i magisteri i s'ha dedicat a l'ensenyament. Ha publicat diversos llibres de poemes, entre els quals Jardí retrobat i Contrallum amb orquidíes, premiats en el certamen Mossèn Narcís Saguer, de Vallgorguina, Fil de vidre, premi Marta Oleart 2002, d'Alella, Tema amb variacions, el recull Rellotge de vidre, Viatge d'hivern i Quadern de botànica, tots ells guardonats en diferents concursos. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya ha editat L'instant de l'àngel i Col·leccionista de tardes, poemes del barri antic de Girona. Col·labora a La Revista de Girona i a Senhal, a més d'altres publicacions culturals.Va guanyar el premi Goleta i Bergantí del Masnou el 2007 amb el llibre L'estoig del violí. Recentment ha rebut el premi Miquel Arimany. 


Isabel Oliva, en el darrer premi Miquel Arimany. Marta Pérez Sierra, Anna Rispau i Montserrat Assens, grans poetes i amigues, es compten entre les finalistes. 


VIOLÍ DE VIDRE

Només la mort podria arrabassar-li
el seu violí que sonava com
si unes mans invisibles tensessin les cordes
amb un arquet màgic. Era una noia japonesa
que tocava com a solista en un quintet de cambra.
Havia viatjat arreu del món.
Aquell dia, enregistrava un disc
de música barroca
i després de fer-se una fotografia
amb una colom a la mà, sobre el pont del Loira
interpretava més lent que mai
el seu adagio.

Només la mort pogué arrabassar-li
el seu violí que sonava diàfan
com l'aigua.

La pinta al vent 
'El peine del viento', obra escultòrica d'Eduardo Chillida


T'imagino sota el magnolier
damunt els espais que pentina el vent
perforant les roques
i el ressò de l'aire que esquinça el silenci.

Des d'allà es veu el mar,
les ones batent-se contra els espadats,
les onbes batent-se contra el temps
que ens llança a l'altra riba inconeguda...

Passarà la lluminosa polsina
i ens beurem la pluja en la copa de l'alba.
Esclatarà la vida envoltant el vell arbre
per sentir poemes de ferro, incrustats
amb rovell a la roca com norais seculars
que desafien la força del vent,
i uns braços que abracen els núvols,
i unes mans obertes,
-mascarons de proa on penjar-hi somnis-.
Sabem d'un poeta
que teixia esperons d'acer damunt de l'aigua.

5 comentaris:

Xelo IProu ha dit...

com de costum gràcies per la teua feina

Júlia ha dit...

Gràcies, Xelo, tinc el blog una mica aturat però aniré fent quan pugui.

Glo.Bos.blog ha dit...

Sempre al peu del canó!
Gràcies per la teva constància en donar a conèixer noves veus poètiques femenines .

Mps Landino ha dit...

Gràcies, Júlia!
Vaig estar molt contenta que guanyes la Isabel i ser-hi amb els altres finalistes en el llibre. Un honor.

Júlia ha dit...

Doncs sí, un bon planter, felicitats!!!