CÈLIA SUNYOL/ CÈLIA SUÑOL

Fins ara he dedicat aquest blog gairebé en exclusiva a dones poetes però he pensat anar-lo ampliant amb narradores, sobretot amb escriptores de prosa poc conegudes o poc recordades. Fa uns dies escrivia sobre el fet que el Premi d'Honor s'hagi lliurat a quaranta homes i tres dones, durant la seva història. El Sant Jordi de novel·la -amb el seu antecedent immediat, el Joanot Martorell- s'ha donat a deu dones i més de cinquanta homes. Però potser és poc sabut que la primera convocatòria del Joanot Martorell va premiar una dona i en va deixar finalista un altra, eren Cèlia Suñol i Maria Aurèlia Capmany. Crec que paga la pena dedicar una entrada a Suñol, sobre qui també he escrit en el meu altre blog, La Panxa del Bou.

El meu pare era un senyor d'aquell temps. Naturalment, us l'heu d'imaginar amb barba i bigoti. Quan jo el vaig conèixer, la seva barba, el seu bigoti i els seus cabells ja no eren negres, sinó grisos. Amb els anys i molt aviat s'emblanquiren del tot. I tenia un front i uns polsos tan atraients, que era allà, al costat dret, on jo li feia un petó, en dir-li bona nit. 

Ell llegia sempre, a aquella hora. Posava la seva poltrona de costat, a un cap de taula del menjador, per tal que la claror del llum caigués de ple sobre el llibre que ell aguantava dret, davant dels seus ulls. Jo m'apropava pel cantó que no tocava a la taula. I era aleshores que jo posava un bes suau sobre els seus polsos lluminosos. 

Si, durant el dia, algun reny seu ens havia separat, jo m'hi apropava una mica recelosa. Però el papà em mirava, somreia lleugerament i, estrenyent més fort la meva mà, em deia: 

—Soyons, amis, Cinna. C'est moi qui t'en convie... 

(Fragment inicial de Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 11-12) 

Primera part és una esplèndida autobiografia on la protagonista no arriba ni als trenta anys. I un amor radiant, profund, neoromàntic, la va fer madurar sobtadament. Perquè gairebé tota la novel·la és una història d'amor on no hi ha intriga, sinó siluetes, fugaces o profundes, de personatges. En el fons Cèlia Suñol fa un estudi d'ànimes, de caràcters, de situacions monòtones o canviants. Diríeu que a l'obra hi ha més reflexió que no pas acció. I l'acció encara es veu menys al llibre de contes. Cèlia apunta, descriu, classifica, sobretot recorda, amb una vivesa i una exactesa com si tot hagués passat abans d'ahir. Quina injustícia s'ha fet amb aquesta escriptora! Fa quaranta anys que la seva obra fonamental -premi Joanot Martorell del 1947- és quasi oblidada i ningú no edita la novel·la inèdita, ni un parell de reculls de contes que són al calaix. Sort que els seus fills vetllen per la seva memòria... Les generacions es cremen, però hi ha escriptors que semblen incombustibles, mentre d'altres són engolits per l'oblit, fins que un crític, un editor, un periodista o un erudit els redescobreixen (...)

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins deSemblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)

Cèlia Suñol va ser la primera guanyadora del Joanot Martorell, fet que ja mereix un reconeixement, més enllà del tema novel·lístic específic. Va ser una dona d'una vida amb molts alts i baixos, es va quedar dues vegades vídua i una existència que podia haver estat plàcida, còmoda i tranquil·la es va veure sotraguejada per la Guerra Civil i les seves conseqüències, tot i que va romandre al país i va poder treballar per a l'Editorial Joventut. Amb poc més de seixanta anys va perdre la vista, a més a més. No sé com devia ser la convocatòria i la participació en aquell premi de l'any 1947, en temps tan grisos i desesperançats. La novel·la de Suñol (ho escric amb 'ñ' perquè així ho escrivia ella aleshores) és autobiogràfica, sobre la seva vida amb el primer marit, un danès de qui es va enamorar i casar i a qui va conèixer en un hotel-sanatori suís car ella estava també malalta de tuberculosi, com ell, que acabar morint a causa de la malaltia, amb trenta-dos anys. Cèlia Suñol era una dona de família nombrosa, culta i ben situada considerant l'època i que va rebre una molt bona educació, gràcies a la qual va poder sobreviure i treballar en temps difícils. 

Cèlia Suñol va començar a publicar en una època difícil. A més de la novel·la va publicar un recull de contes que va quedar finalista del Víctor Català. A les referències sobre la seva vida i la seva obra que he trobat a la biografia de l'AELC i d'on he manllevat els textos i les imatges que incloc en el post hi ha un escrit d'Albert Manent que parla de l'oblit injust que va envoltar la seva mort silenciosa, ja en l'any 1986, ocasió que hauria pogut generar una revisió de la seva figura i dels seus dos únics llibres publicats. Suñol, segons expliquen, va passar a màquina manuscrits d'autors de la represa de la postguerra, com ara Espinàs o Brossa i participava en alguna tertúlia literària, com la del cafè Tèrminus. L'any 1973 es va emetre en castellà, a l'espai dedicat a novel·la de la televisió espanyola, una obra de l'autora, en cinc capítols, amb el títol Dónde quiera que estés.N'he trobat molt poques referències, suposo que devia ser una adaptació de Primera part.

Els fills treballaven i l'escriptora no havia de patir econòmicament. Però als seixanta-un anys va tenir un despreniment de retina. Després en va venir un altre. Als seixanta-cinc Cèlia va perdre la vista. Al cap d'uns mesos, volent superar la invalidesa, hi lluitava sortint, anant al teatre, a veure gent i fins i tot al cinema. La ràdio era el seu consol. A vuitanta anys encara va fer l'esforç d'escriure a màquina amb tots els dits i hi va arribar a escriure cartes. Però els darrers temps Cèlia s'esllanguia, es tornava trista, no parlava gaire. Va morir, gairebé sobtadament, el 1986. L'oblit, que com un vel espès cau damunt de certs escriptors, va fer que se n'anés de puntetes. 

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins de Semblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)