DOLÓS MIQUEL

DOLÓS MIQUEL (Lleida, 1960).

Ha escrit una dotzena de llibres, entre els quals cal citar Aloç (2004), Missa pagesa (2006) i La flor invisible (2011).

Ha guanyat alguns premis literaris importants. L'any 2011 va fer la seva primera incursió en el teatre amb l'obra Ballarina, poeta i puta. Ha antologat poesia catalana medieval a Cap home és visible. La seva obra ha estat traduïda al francès, anglès, espanyol, serbi, ucraïnès, neerlandès i italià.

Després d'una primera etapa de gran activitat literària durant l'època universitària, a partir dels anys noranta ha desenvolupat una intensa activitat com a recitadora i activista cultural, tant a través de polèmics articles als principals diaris i revistes catalans com en accions personals, o en la publicació de la revista literària La Verge peluda i en performances amb d'altres poetes, com Esther Xargay. És membre de la generació que va sorgir a finals dels anys noranta, formada per poetes com ara Albert Roig, Enric Cassasses o Perejaume.

ALGUNS POEMES

El Maluc de les Aigües Tortes
“Homes madurs” Negatiu del poema In the White Giant’s Thigh de Dylan Thomas

I
Per on l’estilet de l’herba talla
en llargs fils de pedra I fang
el cant amagat
sota
el sol concebedor,
sota
el follatge negre
de l’ocell amagat
dins el vol, amagat, allí
travesso la fredor del clot de les aigües
eludint el tronc arrencat del gaudi de l’arrel,
de l’arbre,
mentre els homes amb l’aura del pol·len vertiginós
a la pupil·la
jeuen anhelants
sobre els malucs on neixen
els prats I les aigües tortes.

II

Dins el refugi de la pluja torta que busca
l’esquerda de la teulada torta,
ells,
entre vasos de rom, llengües de foc antic,
somien, preguen
pel retorn de l’Abella-mare
al bell-mig del bosc fecundador
d’on foren destronats per les grises obreres,
on els fills creixen sense sement
I les aigües baixen tortes
en lliure desviació
d’ànima
menstruadora.

III

Solitaris
en el somni de l’espera
amagada del llebrer
senten
el cant del bosc que els eludeix
en l’eterna creació inabastalbe
i certa.
Branques prenyades de verd.

IV

Els qui jagueren sobre la tènue márfega del gel d’abril
amb fades esvalotadores de desig de merla,
amb les cuixes enarcades en un pont de carn
i el rostre a l’espill de les aigües braves,

Els qui varen travessar el mantell de ploma d’oca
amb l’ungla llarga de la navalla
i foren núvols
cobrint el quart creixent
amb l’ombra lletosa del seu cos esclatant,

Els qui a les tasques sentiren
una mà de somni real
que bleïa per sota de els taules encimbellant-se
fins al centre de la galaxia
neurálgica:
campanar que domina la vall,

Els qui percudiren el seu cos amb retocs
greus de campana que crida
al naixement
i a la mort,

Aquests es persignen davant de la solitud fosca
que se’ls mira vella, desdentegada,
amb el riure de la pluja torta,
Aquests brinden amb el rom que adorm
el seu desig esteril
a les coves altíssimes
del sol polar.
Em miren mentre travesso
i el seu cor ple de glaçons.

V
Antics, passats antics, preguen
pel retorn de l’olor de carn a la pell,
de la suor a l’aixella del cervell,
de la suor a l’entrecuix de la molsa
on els tartanys s’afanyaven retoçant-se de roig;
bafarades d’alcohol a la retina
paraules d’amor tot just escoltades
entre
Cuixes guerreres, fonts d’aigües profundes
que abeuraven els seu desig immens
d’animals del desert
o de l’estepa;

Cuixes de somni lunar que els estimbaren
a la més profunda sima de la seva ànima
poruga
amagada entre els caramulls que l’estiu
no aconsegueix de llepar amb la llengua.

Ara jeuen sobre la seva llengua eixuta
bevent els seus vasos de rom
mentre l’aigua baixa torta
i ningú es recorda de la seva ànima carnal.

VI

Els qui foren el gall gallejador de cresta encesa del corral
per qui s’esbarallaven les noies d’ulls verds,blaus,
d’ulls de cirera fosca,
d’ulls de terra cuita al sol,
o corrien isards de pelatge fosc
cap als cims
cap als estimballs on les cues d’aigua
refrescaven l’ardor de l’escomesa
de la carn eternal,
mentre àligues alades, falcons ,
depredadors,
amagaven la còpula incerta
del vertigen de la paret tallada
i vencien les estelles volants de llargs fils
quan la lluna escrutadora
esl trobava amb el sexe ple de llet
sobre la reina oca
que cridava de plaer a Saturn
amb el musell bavejant, ple d’aigua.

Aquests ara crepiten com fusta molla
dins el refugi per tal que els llepi
elsseus ulls vençuts pel foc
al fons del fons del vas més buit.

La cendra dels seus martells, dels seus vehicles oxidats
es bressa
en una boireta blanca que cega s’hi arriba,
endevinadora negra que torna més negre el bosc
i fa del silenci la tomba del cant amagat
on la geneta corre de roig amb les urpes
a punt
per caçar el cant que no es canta.

VII

Els homes de les cares on l’ansietat és
un vol de llaors al vent,
Els qui varen sentir com la mort
s’acostava fins al tàlem
del seu esperit,
Els qui podreixen el seu cor verdós
dels seus quinze anys, incapaç ja
del vermell revelador,
Els qui diuen de l’amor, l’amor, l’amor
i els llavis besen l’aire
de l’hivern existent a les seves ànimes,

Aquests, mentre jo travesso
les fredes aigües tortes
eludint el tronc arrencat
i l’aigua m’acull fins més amunt dels malucs;
Aquests homes anhelants, arrecerats al refugi,
exiliats del bosc pel bosc,
amb les seves brases enceses de gris,
esperen les hàbils saltadores
-que potser ja no vindran-,
de la nit de juny a les fogueres.
(Del LLibre, Aioç).

L’home paparra

“Érase un hombre a una nariz pegado.” Quevedo

Hi havia un home a una dona arrapat,
un poll trempat, una viril paparra,
un home incordi, un papaví de barra,
un cuca fi, un paràsit parat.

Hi havia un En escanyolit i anèmic,
amb un trempó de trompa microscòpica,
un papa figues, termita sempre tòpica,
un macarró, un tematí eufèmic.

Petit corsec de nyam apocalíptic,
un tàvec fosc, un estrateg estríptic,
depredador, un rènec amazònic;

un ventró immens, que tapava un planeta,
bony afectiu, atrofiador ozònic,
un bigbang llord, un rexof d’opereta.

* El Musot. Pàg. 81. Biblioteca de la Suda, 14. Tranvaria-Ed. Pagès. 2009.

Les que vénen ara són delllibre "La flor Invisible".

El Paradís

Si un home travessés el Paradís en un somni i
li donessin una flor com a prova que hi havia
estat i si en despertar trobés aquella flor a la
seva mà... Llavors, què?
Coleridge

Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
L’hi vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d’una carxofera,
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare –li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idèntica.
Vaig saber aleshores
que no n’hi havia prou
d’haver arribat al paradís.

LA FLOR INVISIBLE, 59

Arravatament

Si per la nit dels temps, en aquest lloc on la vida
és un miracle, una aparició, una centella,
mai tu i jo podem unir el nostre anhel en ella;
a mi que la mort, només mencionar-la, m’esfereïa,
la vaig imaginar eterna amb tu, al teu costat,
i per primera vegada em va semblar, la mort,bella.

La Flor Invertida

Anat ai cum cauz’enversa lonc temps.
Raimbaut d’Aurenga

Em creien de porcellana i seda, i cada cop que em duien a
passeig treien l’urna.
Hi passaven fregalls i draps humits fins a deixar el vidre tan
transparent que els ocells hi xocaven i queien morts,
esventrats, al meu davant.
M’empolainaven els rossos cabells en llargs tirabuixons
que semblaven canelons farcits d’aire coronats amb un llaç
blau. Arribaven després els vestits emmidonats de blondes i
puntes, que eren la corol·la d’una flor invertida,
i les meues cametes, dos estams de carn.
Els braços paterns em deixaven dins de l’urna, i sortíem a la
vida on la presó es feia invisible per als anants. En soledat
transparent creixia.
De la llum xuclava abelles per a l’ull. Per als fèrtils estams
de la lluna.
Doncs, passejàvem
i en l’infinit visible m’amagava.

Tirant àngels.

Hi ha un cotxet de bebè al bell mig de la carnisseria.
En canvi, jo només tinc ulls per al cap de l'ovella i de la seva cria
que pengen lluny l'un de l'altre amb la seva pena de desert
al lacrimal.
Però el seu amor de flor d'albat creix al centre de la carn
morta
i venç l'olor de matança i sang que ha començat a embrutar-me
la galta.
La padrina m'agafa d'una revolada, m'acosta als marges del cotxet
i em diu:
“Mira a dins. Mira que bonic!”
He de posar-me de puntetes davant d'un cercle de lloques
exultants d'alegria,
entre les quals hi ha la filla i la mare carnissera, que
xerrotegen reinflades,
reborides de tants cadàvers com duen dins.
Elles m'hi han abocat.
El que hi he vist m'ha semblat repugnant:
un tros humà petit i lleig, un cuc sense pèl que em mirava
amb ulls de carnisser.

Li he tirat un àngel a la cara per tapar-li tots dos ulls.
La padrina s'ha enfadat molt i hem sortit de la carnisseria
més ràpid que no hi hem entrat.

M'ha dit que sempre la feia quedar malament i m'ha agafat
tots els àngels de les butxaques
i els que duia amagats als mitjons i dins els punys.

Els ha desat dins la capsa dels botons vells,
amb la bogeria de la besàvia,
la dona maltractada del tiet
i d'altres andròmines.

TRES CONTRA QUARANTA-DOS: EL PREMI D'HONOR I LES DONES HONORABLES

Alguna persona amiga del sexe masculí se m'ha enfadat una mica en llegir les meves protestes a twitter i facebook sobre el tema del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, acabaré per tenir fama de perepunyetes i d'indignada sense causa. Fa anys el premi era sempre una mica polèmic, al pobre Carner el van fer venir per donar-li el premi i com que ja era gran i repapiejava no li van donar, i allò de si Josep Pla se'l mereixia o no també va fer vessar molta tinta. Avui és un premi més, que passa sovint desapercebut i potser per això li han atorgat a algú una mica mediàtic, si no per la seva persona sí pel que ha fet i ajudat a desenvolupar, és el pare dels nostres culebrots de culte. És clar que això queda massa casolà i s'ha incidit més aviat en la seva renovació del teatre català, tema aquest sobre el qual es podria discutir a bastament. En tot cas és un personatge que cau bé a tothom i no li trec mèrits lletrats.

Hores d'ara encara no li veig del tot la gràcia a un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, és clar. I per què no de les Ciències Catalanes? O de la Cultura Catalana, considerant la cultura com un tot global? A la nòmina dels premiats hi ha escriptors, poetes, editors, filòlegs, historiadors, arqueòlegs. De fet a la definició del premi es menciona també la ciència, però en la nòmina no hi ha científics o jo no els he sabut trobar. El Premi d'Honor s'ha d'atorgar a gent que ja té una edat, car compta la trajectòria i aquesta, ai, tots som humans, pot canviar i aleshores potser te l'haurien de retirar, com han fet amb aquest carrer dedicat al Duc de Palma o com es va fer amb honors gavatxos antics dedicats al Mariscal Petain. 

És, doncs, un Premi que ha d'arribar en edat papable, fent ironia amb un símil d'actualitat. Símil que no és l'únic, un altre és el seu caràcter masculí, amb escadusseres excepcions. Tot llegint la nòmina de premiats/premiades em trobo amb què entre més de quaranta homes suren tres dones, posades allà una mica per compromís, segons la meva opinió: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló. Tinc la teoria que potser si Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig, escriptores amb carisma, no ens haguessin deixat de forma tan prematura haurien estat unes bones candidates. Ho podia  haver estat la gran Capmany, tot i que potser a molta gent no li hauria acabat de fer el pes.

Fa alguns dies Mercè Piqueras, biòloga, i que podria ser també una candidat adient a rebre'l si el ventall de les Lletres Catalanes s'obrís vers les ciències i la cultura, en general, es queixava de la manca de les referències a dones científiques en una publicació acadèmica i ella mateixa en citava unes quantes.   I és que en tots els camps continuen les mateixes mancances, els mateixos oblits, la mateixa ignorància i la mateixa indiferència. 

A mi, així, d'entrada, em venen al cap alguns noms però dos en concret, Joana Raspall, que enguany celebra els seus cent anys de vida i que mereixia l'Honor per molts conceptes, i Olga Xirinacs, una de les nostres grans escriptores encara en actiu, que ha tocat tota mena de gèneres i ha aconseguit més premis que Jaume Cabré, un altre premiat encara relativament jove. Es veu que amb la concessió a Montserrat Abelló ja es devia saturar el cupo. De fet, em van venint al cap molts més noms i en molts camps: Aina Moll, Teresa Costa-Gramunt, Dolors Bramon, Marta Pessarrodona, Zoraida Burgos, Coloma Lleal, Josefa Contijoch, Carme Meix, etcètera, etcètera, i això que em limito a les més grandetes i segur que em deixo al tinter una rastellera de grans dones, donetes i donasses de les Lletres Catalanes.

No crec gaire en premis, tot i que si me'ls donen o els donen a les amigues i conegudes em fan il·lusió, és clar; darrere de tot això sempre hi ha política, oportunisme, capelletes, coneixences... Però si aquests de l'Honor existeixen o han d'existir, al menys que tinguin en compte aquest oblidat més de cinquanta per cent de dones catalanes, entre les quals un gran nombre de dedicades a tasques literàries o acadèmiques. Repasso els poetes honorats i se m'acudeixen un gran nombre de dones-poeta tant o més bones que tots ells. Per no parlar d'historiadores, editores i la resta. O de mestres, mestres amb molts anys al darrere i amb molta experiència, professores d'universitat, d'institut. Algú em pot dir que cal que sigui algú una mica popular i conegut però em sembla que a la llista dels guardons hi ha força gent poc popular, la veritat.

No ha estat mai la intenció d'aquest blog entrar en debats sobre qualitat literària, el vaig endegar en constatar l'absència de material a l'abast sobre dones-poetes, és tan sols testimonial. Quan jo estudiava ens deien que no hi havia hagut dones compositores, dones pintores, dones científiques, a la història universal. Quan ens hem espolsat la mandra ha resultat que n'hi ha un munt i que cada dia en surten de noves per tot arreu, d'actuals però també de segles passats i llunyans. 

Crec que d'ara endavant cada any s'hauria d'atorgar el Premi a una dama, segur que en trobarem moltes a les Lletres Catalanes, rellevants per la seva trajectòria cívica i que han contribuït a la vida cultural dels Països Catalans,  i això fins que no s'hagi arribat a la paritat absoluta, paritat de la qual jo no n'era partidària fins fa quatre dies però la qual, considerant com van les coses, potser s'haurà d'exigir amb contundència. De fet, en el jurat del premi també són més senyors que no pas senyores. 

ANTONINA CANYELLES

Fa uns dies vaig escriure una entrada que se m'ha esborrat per error, on assegurava que la via futura per a les autores actuals seria la pròpia aportació directa de l'escriptora. No es pot afirmar mai res de forma contundent. Aquests dies he tingut una d'aquestes sorpreses que fan que pensis que paga la pena continuar amb aquesta tasca de, que sempre serà incompleta i potser injusta amb aquelles autores que encara desconec.

Vaig rebre un email d'una editorial petita però que ha sorgit amb una gran empenta, Lapislàtzuli. Si escriure és avui una feina feixuga i sovint poc gratificant pel que fa als aspectes de la difusió, esdevenir editor o editora és un gran mèrit. Les petites i mitjanes editorials es troben amb moltes dificultats i per això de vegades desapareixen o són abduïdes a la llarga per grups més grans.

A l'email em mencionaven dues autores que aquesta editorial ha publicat darrerament i que no es trobaven al meu blog. Una d'elles és Antonina Canyelles i de l'altra ja en parlaré més endavant. De moment i molt amablement, des de Lapislàtzuli m'han fet arribar els dos llibres d'Antonina Canyelles publicats per l'editorial, Putes i consentits (antologia poètica) i Tasta'm (34 poemes inèdits), de fet els dos llibres formen un tot i així ho manifesta l'editor en la contraportada dels llibres.

He de confessar que no coneixia l'obra d'aquesta poeta mallorquina, cosa imperdonable car a la xarxa hi ha força informació sobre la seva vida, la seva obra i la seva trajectòria.També he trobat prou testimonis virtuals per adonar-me que la lectura dels seus poemes no deixa ningú indiferent i que és un autora coneguda i valorada en molts àmbits relacionats amb la literatura.

Aconsello els no iniciats en la trajectòria d'Antonina Canyelles que visitin els diferents enllaços que incloc en aquesta entrada, per tal de tenir una visió més completa sobre aquesta poeta.

BIOGRAFIA 

(Les dades sobre la vida i l'obra d'aquesta autora les he manllevat d'aquesta web, que recomano a tothom)

Antonina Canyelles i Colom (Palma, 1942), apareix com una d'aquelles poetesses mallorquines que, amb la seva veu catalana, sempre punyent i força suggeridora, -que evoca i provoca- aconsegueix d'arribar ben endins de qui la llegeix o l'escolta.

Persona autodidacta, dedicada en cos i ànima a l'ensenyament de la llengua catalana a tots els nivells possibles, pot dir que són nombroses les generacions usuàries d'aquesta llengua, avui dia a Mallorca, que han anat a beure a les fonts de la seva gran saviesa i mestria.

Bé sia amb la difusió del català que fa des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys 60; bé sia amb les classes de català que imparteix a la dècada dels anys 70 al Col·legi Pius XII, de Ciutat, o amb el grup de Teatre infantildel mateix col·legi on exerceix la direcció tècnica -“La bruixeta sense granera”, “La bruixa Patuixa”, “Els tres fills del rei”, “Edip Rei”- ; bé sia de mil i una maneres diverses, de què se serveix per romandre al servei d'una llengua tan malmenada des de fa segles al nostre entorn més immediat.

Des de la publicació d'aquell primer llibre seu, titulat “Quadern de conseqüències”, l'any 1980, premi Marian Aguiló 1979 de les Festes Pompeu Fabra, i d'aquell primer recull de dibuixos i poemes que realitza l'any 1981 i que denomina “Patchwork. ”, -una artística carpeta de poemes amb il·lustracions d'Esperança Mestre-; o d'aquells poemes seus que recita a l'exposició de pintures muntada per Joan Artigues i organitzada per l'Ajuntament a la vila de Santa María del Camí l'any 1988; no en torn a saber res pus, de n'Antonina, fins a l'any 2005.

És a la presentació del llibre de poemes “Piercing” que fa a la sala d'actes del centre cultural de sa Nostra el mes de maig de 2005.

Dos anys després, n'Antonina compareix al IX Festival de Poesia de la Mediterrània celebrat al Teatre Principal de Palma el mes de juny de 2007.

Pocs mesos més tard, participa en la X Nit de Poesia a l'Auditori de Sant Cugat, en l'homenatge que s'hi ret a Palau i Fabre el mes d'octubre de 2007.

N'Antonina Canyelles també figura com a poetessa participant el mes de març de 2008 en la Poefesta de la Safor. IV Festival de Poesia 2008 que se celebra per quart any consecutiu al municipi d'Oliva, una festa literària que, des de la seua primera edició, reuneix la poesia més rellevant de la literatura catalana.

El 23 d'abril de 2008, Dia del Llibre, Festa de Sant Jordi, n'Antonina presenta, a la Llibreria Embat de Palma, el seu darrer recull de poemes. És un llibre que duu per títol ”D'estructura circular”.

I durant l'estiu de 2008 com informen els mitjans de comunicació -Diario de Mallorca, o el Diari de Balears (07/08/2008), n'Antonina Canyelles i Colom apareix com una de les protagonistes de la col·lecció Paraula de Poeta “que pretén donar a conèixer l'obra d'escriptors illencs amb una carrera consolidada”, segons s'afirma des de la Direcció General de Cultura del Govern de les Illes Balears.

Foto: Jaume Morey, manllevada aquí

ANTOLOGIA BREU

De PIERCING (2005)

Menjaràs morena, no altres peixos.

Menjaràs arròs amb gramenera.

Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.

Et prohibiran trencar la c i germinar la ela.

A poc a poc perdràs la fesomia.

A poc a poc perdrà sonoritat la essa.

La be i la ve serà un tant se me’n dóna.

El so neutre es tancarà com una porta

Acabaràs amb el cos ple d’autopistes.


De 34 POEMES INÈDITS (2011)

BABEL

Enguany els Reis d'Orient
ens han portat carbò i ciment.
El carbó, per putes i consentits.
El ciment, per reforçar la torre.

De D'ESTRUCTURA CIRCULAR (2007)

AUTORETRAT

De vegades

som una mica mineral

i em costa entendre

el llenguatge sucós de les taronges,

la frescor tan verda de la menta

i els missatges que m’envien els satèl·lits.

Sovint em perd

dins els tic-tac del rellotge

i em faig un embolic

amb els verbs i les estrelles.

Encenc els cigarrets pel cap on hi ha el filtre

i confonc el telèfon amb el comandament a distància.

De QUADERN DE CONSEQÜÈNCIES (PREMI MARIÀ AGUILÓ, 1979)

La meva cara cada dia obri carrers.

La teva cara cada dia obri carrers.

Les nostres cares cada dia obrin carrers.

Convé que tothom vegi que vivim.

Convé que els infants vegi que es fan grans.

De PATCHWORK (1981)

Dins el clot del lavabo
sabonera i cabells

dins el clot de la bossa
un cavall tot de fum

dins el clot de la mà
cinc dimonis vermells

dins el clot del meu plat
un castell ple d'arquers

dins el clot de la llei
jocs de cartes i daus

dins el clot de nou pams
la gran festa dels cucs.

AQUÍ podeu escoltar el testimoni de la poeta i alguns dels seus poemes.

POEMES AMB ACCENT DE DONA

Un acte poètic, dones i poesia, per avui, encara hi sou a temps!

DONZELLES DE L'ANY 2000

Una nova i imprescindible antologia, més informació al blog Papallones en la llum i a facebook. 

Algunes d'aquestes poetes ja les tenim al Tèrbol Atzur i aquelles que ens falten les hi anirem incorporant.

FELICITATS I ENDAVANT!!!