IMMA FUSTER I TUBELLA

Imma Fuster i Tubella és professora de català, escriptora i poeta. És Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals de Lliçà de Vall (2010), Jocs Florals de Calella (2016),  Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat (2017) i Jocs Florals de la Tardor de Barcelona (2019).

Pertany al Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya, és Sòcia Acadèmica de la Pontifícia i Reial Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida i sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Té els següents llibres publicats: Poesies de l’ànima (2003), Poemes de capvespre (2004), Capricis (2007), El poder del silenci (2010), Sota un vel de llibertat (2013), La nuesa dels records (2017).

Els quatre darrers llibres estan constituïts íntegrament pels premis obtinguts, tant en poesia com en narrativa i relats d’humor.

Ha participat en els llibres col·lectius: La Catalana de Lletres (2005), Relats breus per a dones “Joana Raspall” (2008), Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Poesia a la frontera (2011), L’ésser humà del futur (2012), Poemes per a la Marató (2012) Noces d’Or Poètiques de Parets del Vallès  (2013), Nit del Misteri (2016), Poetas con ángel (2016) i Per la vida, arts i lletres solidàries (2018).

AMIGA, DOLÇA AMIGA

Amiga, dolça amiga,
quina gran sort tenir-te al meu costat!
Tu m’aculls, generosa, amb gran silenci,
en la foscor d’aquesta nit.
-Nit d’infinita quietud-

Amiga, dolça amiga,
tu, i només tu, coneixes
els meus secrets pregons,
i saps com m’apassiona
aquest món soterrat
on m’has arrossegat,
i d’on mai no en podré marxar.

Tu i jo som com un cant de llibertat
més enllà dels albors i dels capvespres,
una insòlita embriaguesa
que magnifica la cadència
i la intensitat de cada instant.
Deixa que em refugiï en els teus braços
en aquest presoner deliri.

... Ara ja em somriuran les hores
delicades i plàcides.
Ara ets tu qui em domines
el cor i el pensament.
Restaré al teu redós fins a l’albada.
Ja sóc ben teva, amiga poesia!

UN PESSIC DE BOGERIA

Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.
Vull que la meva ànima camini
per tots els camins.
Vull que els meu dits acaronin
els meus somnis agosarats.
Vull que els meus ulls tafaneginel meu interior més pregon.

Avui sóc un mar
brau i calmat alhora.
Un mar infinit i inesgotable.

Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.

EL POEMA INACABAT

Que sublim deu ésser moriren l’ànima d’un mot,
en el cos de la imaginació,
en l’alè d’una síl·laba,
en la meitat d’un vers...

Si pogués escollir com morir,
no ho dubteu,
seria en la dolça besada

d’un poema inacabat. 




POEMES PREMIATS AMB L'ENGLANTINA A DIVERSOS CERTÀMENS

                                                                               Ara digueu: “Nosaltres escoltem

                                                                                                        les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”

                                                                                                        Ara digueu: “Ens mantindrem fidels

                                                                                                        per sempre més al servei d’aquest poble.”

                                                                                                                               Salvador Espriu

                UN BRINDIS PER CATALUNYA

           

            He tornat a reviure la infantesa

            a la masia on vaig passar els estius.

Emparava amb les mans la tebiesa

de mil records que se’m mantenen vius.

           I he sentit el perfum i l’alenada

            que molts anys he servat al fons del pit,

            i amb l’amor dels veïns de la contrada

            he gaudit de l’anhel ben compartit.

            He begut de tots ells la saba noble

            d’inquietuds, d’unió i de sentiment,

            tot tastant la grandesa del meu poble

            amb caliu a la mà i claror a la ment.

I he besat, de genolls, aquesta terra,

            el meu bressol, el meu petit país.

            Des del cim he albirat tota la serra

            i els meus ulls han copsat el paradís.

No es troba sempre el goig portes enllà,

            sols cal cercar les fonts primordials.

            Els brolls d’un temps passat que no es desfà

            ens mostren els autèntics ideals.

            Perquè és bell retornar a l’antic recer

            que ens amoixa amb reclams de joventut

            i guarda les empremtes i el sender

            que oblidàrem en un somni perdut.

            Som fills de tradicions i recordances,

            d’herències, agredolços i quimeres.

            La fruita d’un conreu xop d’esperances

            serà el bres de les noves primaveres.

                        .........................

I avui jo vull brindar per Catalunya,

la copa que ara aixeco és el meu cor.

Si el destí m’és advers i me n’allunya

la duré al pensament, com un tresor.

I és que tens, país meu, l’ànima lliure

i pels teus anys d’història jo t’admiro.

Ets llum, albada i vèrtex del meu viure...

Pàtria meva, t’estimo i et respiro!

                                                                      

Englantina d’Or  dels Primers Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i La Bordeta – Barcelona, 2010

I es dolen amb enyor

sota l’escorça clara 

les anelles dels anys...
Josep Carner

                       

PERDONA’M, PARE

Com m’entristeix no haver sabut comprendre

            la ingent foscor que va bastir el teu món.

            Aquell dol que et furtà el somni més tendre

            i aquell feix de renúncies tan pregon.

            Sempre em parlaves d’una absurda guerra,

            dels vells anhels del teu petit país,

            del dany que va patir la nostra terra

            i dels furtius ressons de tants ahirs.

Fins i tot quan callaves, els teus ulls

llampeguejaven l’ombra del neguit,

            i cansats de combatre amb tants esculls

            vessaven planys i plors al cor neulit.

            Quina remor constant de desenganys

            que, roents, han solcat la teva vida,

            segellada pel pes de tants afanys

            i pel llast que et burxava la ferida.

Se’t va negar la pròpia identitat,

            se’t giraren les busques del destí,

            i es derrocà la teva llibertat

            omplint-te de barreres el camí.

            La teva llengua, tan bella i tan noble,

            fou portada a la fosca solitud

            i es va alterar la història del teu poble,

            ofegant-la amb engany i incertitud.

            Mes les arrels profundes no es marceixen

            quan la pluja les rega amb veritats.

            Amb saba nova creixen i es nodreixen

            malgrat tots els silencis imposats.

            ...I és ara quan he après a respectar

         el que has sembrat i en mi ha fet florida:

            l’orgull de ser del poble català

            i aquest sentiment lliure que m’avida.

                                   ....................

                                  

        

Perquè em crepita l’ànima lassada

i un fort enyor em crema el fons del pit,

jo vull portar la teva veu callada

com a estendard de pàtria i d’esperit.

I amb el plor que espurneja en els infants,

amb un cor que em batega amb força encara,

a peu de tomba, amb llàgrimes sagnants,

el meu silenci et diu -perdona’m, pare!- 

         Englantina d’Or en els III Jocs Florals de Poesia Viva d’Igualada, 2010

 

  

CATALUNYA, TALMENT COM UNA AMANT

Ets el present

d’un passat massa conegut

i d’un futur, tal volta, massa previsible.

Catalunya, pau i neguit,

plor i consol, agonia i renaixença,

Amb el pas insolent dels segles,

has assolit engrunes de poder

-mossecs de llibertat-

I t’he mostrat el meu suport,

la meva vehemència en tot moment.

Fins i tot quan han clos

els teus encants amb pany i forrellat.

El nostre tortuós idil·li

no ha pogut evitar

que et dugui sempre al pit,

com el fermall més valuós.

M’embriaga el teu vi fet d’esperança.

Terra meva, perfum d’amor,

de vida, d’infantesa.

El temps, lladre tenaç d’instants,

m’ha permès respirar-te i amoixar-te

-acaronar el plaer furtiu-

Però quan t’he sabut impotent i ferida

he plorat en el meu jaç de silencis,

he lluitat per la teva dignitat.

He proclamat, ben fort, el meu amor per tu

-a voltes, massa fort- 

I he sentit a la boca

el gust aspre de la humiliació.

He vist com s’esfondraven

tots els meus somnis,

i he resseguit la línia del fracàs

adherida a la pell.

Tanmateix he sabut renéixer,

estimant-te i lliurant-te l’ànima!

Tu i jo. I el fat, que és arma tosca.

La convivència, el pacte i el deler.

Aquest destí que malda per unir-nos.

Però, com sempre, tu t’amagues...

sense rubor, te’m dónes

i de sobte, te’m tornes a escapar.

            Oh, Catalunya,

                        talment com una amant !

Englantina d’Or als XXV Jocs Florals de Lliçà de Vall 2007

                                                                            

            L’ARBRE VELL

            -D’aquest arbre no en facis mai estella,

estima’l, acarona’l, rega’l bé.

La seva ombra fa anys que ens preserva

malgrat que ha resistit pluges i vents.

Porta la seva essència al fons del pit,

sigues brot de verdor, llavor de vida,

vibra com ell si el veus sagnar i glatir,

sigues-li ajut, suport i companyia.-

-Avi, ja saps que he respectat amb fe

aquest vell arbre, el teu gran aixopluc

que, a cops, amb mala traça ha estat malmès

i a tu t’ha fet plorar en la solitud.

T’he vist molt trist i he pogut percebre

que el teu amor envers la nostra terra

és sagrat, és immens, un goig solemne...

I et porta vida, força i renaixença.-  

-Els teus mots són el més preuat mannà

car ens toca llaurar amb nova il·lusió.

Tu ets el futur, jo brasa del passat

i tots dos junts, un hàlit de claror.

Ajuntem l’equilibri i el delit

l’esperança i l’aurora d’un demà.

Siguem un cant amb músiques d’ahir,

la flama que crepita al cim més alt.-                                              -

-Com em plau compartir els nostres anhels,

ets orgull, ets història, ets llarg camí,

vesteixes somnis abraçant el cel

i vetlles per aquest petit país.

Les teves mans, de tant treball cansades,

i el teu cor que et batega amb maduresa

ennoblint les contrades catalanes,

fan que estimi molt més la meva terra.-

-Sóc brancatge de dies tatuats,

l’antiga arrel de l’arbre esponerós

i agraeixo aquest tast de llibertat

que m’ofrena el teu nítid horitzó.

Dóna’m la mà, estimat, i junts brindem

en un esclat constant pel nostre poble,

pels viaranys tenyits d’or i vermell

i pel fort sentiment que ens reconforta.-

            Continuem dins l’aura d’aquest vent.

Visca el nostre vell arbre. Visca sempre!

            I alegrem-nos perquè l’amor més bell

            avui va de bracet amb la senyera!

Englantina d’Or als XIV Jocs Florals de Ciutat Vella 2013 - Barcelona

 

 

                      LA VEU DEL COR

M’agrada viure al clos d’aquesta terra!

M’hi he forjat al recer d’un horitzó

que acarona cada hora del meu viure.

Els amics, la família, els paisatges,

convivències, amors i recordances.

el magnetisme, la rauxa, el seny,

el silenci, la calma, el deler...

Tot m’omple el pit, m’amoixa i em pertany.

           

Dolça terra, ets ressò de cants antics,

ets sentiment, arrel i saba nova,

ets passat, ets present i ets futur,

ets nissaga, ets vida, ets bres d’onada.

I ets sempre l’arbre que sosté les branques. 

Quan m’ha calgut romandre lluny de tu,

des de la foscor, des de la nostàlgia

-com un nèctar dolç o un suau ventijol-

t’he dut dins l’ànima en cada moment.

I com t’he arribat a enyorar, Catalunya!

He enyorat els boscos, les serralades,

les braves onades, els rius juganers,

l’inquiet oratge, els camps verds i daurats,

i una cultura antiga i acurada  

que m’atrau, m’amanyaga i em captiva...

Avui, terra meva, he somniat

que passejava per un jardí eteri

on departien eminents poetes.

Verdaguer, Segarra i Martí i Pol,

enfront de Carles Riba i Maragall,

entaulaven una conversa amable

mentre jo els observava embadalida.

Em somreien des del seu plàcid cel

i m’envoltava un hàlit de tendror.

Aleshores... Ai las! m’he despertat,

però em sentia amb goig i plenitud.

I, també, molt feliç de viure aquí !     

Pels meus somnis nostàlgics de poeta,

pel meu destí ennoblit, lligat a tu,

pels teus laberints de la diversitat,

per les paradoxes, per les certeses,

per tantes albades que em solquen l’ànima, 

per la teva virtut i el teu pecat,

pels teus camps magnífics de tardor,

pel teu mar infinit i poderós,

perquè em vesteixes de seny i follia,

perquè t’estimo i perquè et respiro...

                        M’agrada viure al clos d’aquesta terra! 

 ENGLANTINA D'OR, ESPLUGUES, 2015

Tinc un somni, només un somni: Somiar amb la llibertat, somiar amb la justícia, somiar amb la igualtat... I tant de bo ja no tingués cap necessitat de continuar somiant.

                        Martin Luther King

SI ALGUN COP EM VEUS PLORAR

Dintre meu em flaqueja l’esperança

d’un demà fet d’anhels d’aquest avui,

i m’assereno a l’íntim aixopluc

del teu suport, del teu tarannà amable.

Arrossego paraules i incerteses

i tu, que creus que els somnis s’acompleixen

i que amb temps tot es pot aconseguir,

sabràs com pintar albors al meu capvespre.

Avui al meu voltant tot s’esmicola

mentre engoleixo els anys fets de projectes

i de delits de fe en un altre nord.

                        

Amic meu, si algun cop em veus plorar

i els meus ulls diuen el que sent el cor,

ofereix-me els teus mots i els teus silencis

i restaré a recer del teu afecte.

Em pesa la tristesa del meu poble,

em cal la teva força, el teu alè.

La meva pensa és amb la meva gent,

amb aquells que han perdut la llibertat

i que, malgrat el pes d’una gran llosa,

serven la dignitat i les creences.

-Dins el cor, hi duc sempre el seu glatir-

No sé trobar el puntal de serenor

car són molts els hiverns del meu bagatge

cobejant un estiu lliure i plaent,

un estiu que ara és gèlid i distant.   

Bon company, si algun cop em veus plorar

mentre cerco l’atzur en el cel gris,

acull-me en el teu hàlit guaridor,

que el desencís que duc a flor de pell

el sento al pit talment com cop de mall.

Vull caminar pel teu sender de calma,

vull respirar el teu càlid optimisme.

M’arreplego al teu cor, que és generós,

reposo al claustre intern del teu ombratge

on em minva la solitud de l’ànima          

i on, potser, em pot renéixer l’esperança.

I si veus el meu poble esmaperdut,

entelat per un vel fosc de tristor,

i si es torba i glateix la nostra terra

perquè tem la incertesa del demà,

cobreix-me amb els teus mots i els teus silencis.                  

Sols estima’m, amic, si em veus plorar!

Englantina d’Or dels XLII Jocs Florals de la Tardor  - Barcelona 2019