Marcel·lina Moragues i Ginart és una altra de les autores recollides al llibre De mi no en fan cas. Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936), escrit per Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar i Vanrell, d'on he copiat els fragments poètics transcrits.
Les seves dades biogràfiques les he tret de la web Diccionari biogràfic de dones.
No sabem res del seu origen social, només el que podem deduir dels seus propis escrits, sempre de tall autobiogràfic. De petita quedà òrfena de pare i, sense germans ni cosins, vivia amb la mare a Palma. En una societat patriarcal a Marcel·lina li mancà la protecció que donava la xarxa familiar masculina a les fadrines.
Tenim notícies que el 1885 participà i guanyà un dels premis del certamen de la Joventut Artística de Mallorca. També el 1893 presentà una poesia per al pavelló d'art i literatura femenina balear de l'exposició universal de Chicago. D'altra banda, no hi ha indicis que tingués protectors en el món de les lletres. Més aviat creiem que fou marginada de tertúlies i commemoracions, segons es desprèn de la seva obra. Tanmateix ella es delia per ser reconeguda i es vindicava poeta. El 1896 fou citada com a poetessa de gran anomenada per Josep Ignasi Valentí Fortesa i el 1906 per Miquel dels Sants Oliver.
Filla legítima del Romanticisme, Marcel·lina fou una escriptora filosoficomoral que va blasmar la manca de justícia que observava al seu entorn. Prenia partit pels humils, enfront dels abusos dels poderosos. Traduí al català algun poema de Sor Juana Inés de la Cruz, a qui admirava com a capdavantera de la causa femenina. Assolí la defensa de les dones quan el 1882 des de les planes de L'Ignorancia contestà a l'escriptor misogin Bartomeu Singala que acabava de publicar el seu poema Llenya a les dones, metàfora de la violència de gènere. Singala desqualificà Moragues perquè havia trencat la llei de la invisibilitat femenina, assolint veu pública, i li recordava la seva desubicació social amb aquestes paraules: quins llocs és admesa/ Sa dona sens companyó. A través del seu poema podem conèixer què significava per a ella la creació literària i alhora intuir els entrebancs que com a dona hi trobà, cercant el reconeixement dels altres poetes. Però com que no era acceptada escrivia: de mi no en fan cas. Això la feria i la feia dubtar d'ella mateixa i empetitir-se.
L'any 1883 Marcel·lina visqué un amor apassionat però efímer, ja que quan finalitzà l'any morí el seu enamorat, la qual cosa marcà per sempre la seva vida i la seva producció literària. A partir d'aleshores cantà la soledat com a tràgic destí però també com a cau de la seva poesia. En aquesta desolació només la conhortaven les amigues i el refugi de la religió. Des de finals del 1883 la poetessa canvià el registre dialectal de les seves composicions i s'uní al moviment de la Renaixença. Cultivà nombrosos temes com el patriòtic, el religiós, l'amor, el social i esdevingué una bona narradora de les feines rurals femenines, seguint la mètrica popular, i dels sentiments de la dona en determinades conjuntures històriques.
LA SEGADORA
El juny ja comença
anem a segar.
El capell de palla
vull aparellar.
Jo me'n vaig a una vila llunyana
i aquí hi deix l'estimat del meu cor.
Quan jo pens que demà és la partida
d'enyorança morir-me tenc por.
Ja res me fa falta:
manegots, didals,
la falç, senallades,
faldons, davantals.
Si sense pares i pobra he de viure,
treballar per vestir-me i menjar,
tenc un jove feiner que m'estima
i sols a ell mestre visca he d'amar.
Una botonada
enguany me faré,
i la més garrida
de totes seré.
Ai, que trista estaré sense en Jaume,
que me diu per esposa me vol.
Altre temps tan gojosa partia
i ara sent gran tristor i mal dol.
Segarem restobles,
segarem es blat.
Adéu, vila meua!
Adéu, estimat!
AIXÒ VA PER ELLS (fragment, 1882)
...
Era un pobret escrivent
que enganà una pobra al·lota
prometent-li una marrota.
Plena d'unces? No, de vent!
...
Pocs doblers i molta fatxa
aquell des cabells reülls;
que diuen que té més ulls
que tot un covo d'alatxa.
En es Teatro el veureu
que tots es palcos rondeja,
perquè es pensa que festeja
una al·lota que no el veu.
Mirau aquell caratrista
que pretén d'home sabut,
i sa carrera li put
menos quan fa una conquista.
Que parla com Ciceron
mentre s'al·lota se'n riu,
dient que tot quan escriu
li alaba tot el món.
Mirau aquell altre, és metge,
que no sap on té sa mà
i pretén sobre curar
ses malalties des fetge.
...
TARDOR
Lluny de la vila en delitós paratge,
hores passant en bona companyia,
baix un parral que en lo seu verd fullatge
de nova casa el seu hortet cobria.
Els darrers raigs del sol ja s'amagaven
darrera el cim de l'alterosa serra,
estrelles primerenques parpejaven
cobrint-se ja d'obscuritat la terra.
Llavors mon cor sentia l'enyorança
de la claror alegre d'un nou dia,
del temps de primavera i de bonança
que en el meu ser lo goig li tornaria.
Mor la claror. S'estén la fosca bruna,
hora quieta que a meditar convida,
els goigs aquí són pocs, passen tot d'una.
Amunt, cor meu! Al cel! Allà és la vida!
