Luz Pozo Garza, la llum de Galícia

Per casualitat m'he ensopegat, cercant informació, amb els poemes de Luz Pozo. 


Luz Pozo Garza és una gran poeta gallega. Va néixer a Ribadeo, l'any 1922.

Amb catorze anys va haver d'anar a viure al Marroc, a causa de la persecució patida per la família a causa de la Guerra Civil. Més endavant es van establir a Viveiro. Luz Pozo té estudis musicals, que es perceben en la seva obra poètica.També va estudiar magisteri i filologia romànica, dedicant-se a l'ensenyament secundari durant molt de temps.

Es membre de la  Real Academia Galega des de 1996. El seu discurs d'ingrés es va titolar Diálogos con Rosalia i va ser comentat per Xesús Alonso Montero.

He trobat a la xarxa alguns poemes seus traduïts al català, com ara aquestes dues meravelles, que pertanyen al llibre Vida secreta de Rosalia, A Coruña, Espiral Maior 1996 :

Deixaves l'escriptura a les parets del temps

Deixaves l'escriptura a les parets del temps a mode de memòria com una rosa freda una plegària. A vegades oblidaves el trànsit de la lluna no creixent i el progrés dels homes i dels astres. Gaudies d'ésser Rosa Únicament Rosa per a quants t'amaven. Deixaves una pàgina a l'oblit Un vers en ombra pura Una carta d'amor no acabada en una capseta de banús Perdies alfilers a la catifa de vellut O deixaves avisos a les estances ferides del Pazo. Al jardí tallaries les primeres camèlies de la tardor per sobre de la tanca on s'ofereix el liquen Amaves els rosers El jardí sense gladiols marcava els límits del silenci Com defensar-te dels embats de l'ombra? De la fisura latent a la pròpia biografia? Pensem que la memòria ens desvetlla l'existència en el deute d'amor i la primavera. Gaudies d'ésser Rosa. Entraves en solitud com a un temple amat I juntaves les mans en una forma tristíssima de plegària recomanant l'ànima en l'obstinació del vespre que declina per l'Ulla com una letania Entregada als dominis secrets de la consciència tancaves les finestres quan les aus i la pluja es confonen en el termini de les hores I deixaves l'escriptura d'una Rosa a les parets del temps en una lletra menuda que creix i que s'ofereix.                                                             Jo tenia el mocador blanc Jo tenia el mocador blanc dels calats del tedi i una pissarra nova per contar els dies L'imprescindible canemàs de quadrícula exacte per brodar les inicials de la primavera I una gota de sang vindría a revelar-se com auguri al llenç Potser a predir les banderes vermelles i els desorientats estandarts de la guerra que precedeixen a la mort Així caigué aquell germà en plena adolescència Aní brodant la proclama lletra a lletra al lli Brodí primer el nom Després una creu de neu i finalment la flor de nomoblidis. I un sumari precís com un plor que de vegades creix com creix un riu pels morts de la guerra que no donaren els parts ni figuren als censos. Així fou qui portava una rosa a la boca de sang febre i plor com un llaç tricolor rebut en herència ja emmusteït i perdut I era un soldat ras molt jovenet vençut del costat de la victòria. Traducció del gallec al català de M. Concepción Fernández Martín i Rosalía Otero García, 2008. Revisada per Helena González