dimecres, 18 d’agost de 2010

Trinitat Aldrich i els seus móns injustament oblidats


Trinitat Aldrich va néixer a Vullpellac el 4 de novembre de 1863, en una família benestant. El seu pare era advocat i va viure gairebé tota la vida a la Bisbal d'Empordà, a la casa Masbernat. Trinitat va perdre molt joveneta dos germans i els pares, i en ocasió d'aquestes pèrdues ja va escriure alguns poemes en castellà.

Trinitat i els seus dos germans supervivents van ser acollits per uns oncles que no havien tingut descendència. El seu oncle també era advocat i vivia a Barcelona, cosa que explica que aquesta autora visqués llargues temporades lluny de la Bisbal. A Barcelona va entrar en contacte amb el cercle de Jaume Collell, l'amic de Verdaguer i va començar a col·laborar en alguna revista. Va assolir un gran prestigi en la seva ciutat, sent reina dels Jocs Florals i guanyant en aquells certàmens diversos guardons.

Era una dona apersonada, elegant, una mica voluminosa i baixeta, molt religiosa, cosa que li comportava un gran nombre de relacions i obligacions relacionades amb el catolicisme de l'època i les seves freqüents activitats. Es va anar relacionant amb cercles de la Renaixença i adoptant el català com a llengua literària després dels seus inicis en castellà.

El valor de la poesia de Trinitat Aldrich cal situar-lo en el context de la seva època; per alguns autors, com Pla, que havia dinat en algunes ocasions a casa de la senyoreta Aldrich on sembla que es menjava molt bé, aquestes eren poc més que una distracció de senyora benestant. Pla va matisar els seus judicis més endavant, amb motiu d'una publicació sobre l'autora feta a finals dels seixanta, amb pròleg de Pemán. El fet és que va obtenir diferents premis en el seu temps, que va col·laborar amb força publicacions i que molts dels seus textos van ser musicats per autors de l'època.

A finals dels anys 20 va estar a punt de rebre un homentatge que no va quallar, a la seva ciutat. En els textos on Aldrich abandona la formalitat excessiva es perceben les seves possibilitats, que l'època i la situació de la dona no van afavorir. Va ser una dona amb sentit de l'humor, que també va haver d'entomar la visió de l'època davant de la solteria de les dones, mal vista i ridiculitzada per la societat patriarcal catalana. Va passar els darrers anys de la seva vida amb familiars dels oncles que l'havien acollida de joveneta. 


Va haver de patir la ruïna econòmica d'un germà que va fer negocis desafortunats, malgrat que va poder comptar amb diners per viure de forma còmoda i amb una biblioteca de sis mil volums. Passava els hiverns a Girona, les primaveres a Cassà de la Selva i els estius a la Fosca i va tenir amistat amb Víctor Català. Va morir el 13 de gener de 1939, poc abans de l'entrada dels franquistes a la Bisbal. El món d'Aldrich feia temps que s'havia enfonsat, aleshores, era un món patriarcal, d'ordre, llibertat condicionada pels costums, catolicisme indiscutible i catalanisme en alça i també d'una gran efervescència cultural. La religió i l'ordre de l'època de la postguerra serien ja tota una altra cosa, encarcarada i trista, que no arribaria a veure. El fet és que se la inclou en molts reculls   on es mencionen autores del XIX, en castellà i català. La Bisbal li ha dedicat un carrer i avui es mira amb molt més respecte l'obra d'aquelles senyores de la Renaixença, tan injustament oblidades o menystingudes, quan homes de la seva mateixa categoria han merescut un cert reconeixement.




Referències bibliogràfiques:


Trinidad Aldrich, su mundo y su obra, pròleg de José M. Pemán, presentació Dr. Carlos Salicrú i amb comentaris de Lluís Valerí i Josep Pla. Talleres gráficos A. Nuñez , Barcelona 1968.


Cortadellas, Xavier. Trinidad Aldrich i els móns perduts. Revista de Girona, núm. 235, 2006, pp. 67 a 71.


Lloberas, Pere. Antologia de poetes bisbalencs de la Renaixença. L'Aliança bisbalenca, 1965.



Alguns poemes


La cançó del mar 
En les roques i a solei
té el  pescador sa barraca;
i amarrada allí al davant
la seva lleugera barca
que vola com un ocell
damunt de les ones blaves.
El pescador viu del mar
del mar que el gronxa i li canta
cançons que ell no sap capir
pro li donen enyorança.
Un dia que no pot més
abraça a la seva mare:
-Mare meva, adéu siau,
vull veure terres llunyanes,
no sé pas quan tornaré,
pregueu pel meu bon viatge.


Ànima excelsa
Jo no sé com va ser que vaig trobar-la
entremig de les lluites dee la vida;
la serenor li feia una auriola
i tota ella era gran, noble i tranquil·la.
I vaig pensar, guiant-la en una tarda
passada en mig de sensacions divines,
allí en la solitud meravellosa,
entre vels impalpables de boirina.
I en un camí de vèrtig i de somni,
que entre el cel i la terra se fonia,
en la pau alta del cimal altíssim
i en la claro que s'hi era encodormida.
I en la visió de l'àliga geganta,
de la muntanya i de l'espai veïna
que es perdia, serena i majestuosa,
de l'infinit, per la gloriosa via...


Capvespre


El creuscle de tintes sonrosades
va baixar a la calma del camí;
i trobant-hi dues dones endolades,
de dolçor i de tristesa les ungí.


I digué la més vella: -En aquesta hora
és quane els meus remembro i trobo enyor
perxò semblant-me que ma casa plora,
me'n vaig a la de Déu, Nostre Senyor.


L'altra, tota pietosa, s'oferia:
-A la meva també hi podeu venir...
-Tu ets bona i també n'és ta companyia
però ara Déu també m'espera allí.


A tu et queda el marit, jo estic ben sola
i Ell tampoc en l'església hi té a ningú,
només aquella llàntia que tremola
i entre les ombres amb prou feines llu.


Crec que si no hi anés m'enyoraria-
afegí la velleta amb un sospir
que va fondre's en dolça melangia,
i llavors el crepuscle va morir.


Tocaven l'oració, i en la infinita,
en la santa quietud del bosc en flor,
una cuca de llum tota petita
encengué dolçament sa llàntia d'or.


Agraïment: 


Agraeixo al senyor Albert Morcillo, director del Cor Carreras Dagàs de la Bisbal d'Empordà la documentació que m'ha fet arribar sobre Trinitat Aldrich, poetessa que no coneixia. Joan Carreras i Dagàs (1823-1900) va ser un músic gironí que va musicar textos de diferents autores de la Renaixença, entre les quals Trinitat Aldrich i Victòria Penya, que vaig referenciar fa algun temps en aquest blog. Precisament a través de la cerca de l'autoria del poema 'Llàgrimes de la vida', musicat per Carreras, el senyor Morcillo va contactar amb 'Tèrbol Atzur'. He de fer constar que fins ara desconeixia també l'obra de Carreras i Dagàs. Malauradament els sotracs socials i polítics i els canvis en modes i gustos han propiciat l'oblit a l'entorn de tants artistes catalans d'abans de la guerra civil (autors i autores, pintors, músics...) en concret de la Renaixença i dels anys posteriors. Esperem que la sensibilitat i els esforços de tanta gent interessada en recuperar la nostra memòria cultural tingui l'èxit que es mereix.


Fa molta il·lusió que internet faciliti els contactes i el coneixement i reconeixement de tantes autores oblidades.  Albert Morcillo remarca:


És interessant l’ús de poemes de dones que varen formar part de la Renaixença, podem veure com des d’un punt de vista musical els compositors reben aquest moviment i també com les dones van tenir un paper actiu si més no en aquest moviment.

2 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Trobo molt interessant aquest inventari de dones poetes que fas, una feinada de voluntària cultural...

Júlia ha dit...

Gràcies Teresa, va ser per casualitat, en constatar la poca informació que hi ha sobre moltes autores, encara no sé com m'he embolicat amb aquest tema però jo mateixa vaig descobrint moltes poetes que desconeixia.