diumenge, 14 de desembre de 2008

Carme Guasch, la força de l'amor enyorat


Carme Guasch i Darné (Figueres, 3 d'octubre de 1928 - Badalona, 22 d'agost de 1998) va ser una important escriptora d'origen empordanès, però molt vinculada amb Badalona, on va viure molts anys, ciutat que li ha dedicat una plaça i un premi de poesia.

Va passar la infantesa a Figueres. Malgrat l'època, va poder estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona i va començar ben aviat a col·laborar en iniciatives intel·lectuals i en publicacions diverses. Va ser amiga de Fages de Climent i va ordenar i transcriure l'obra literària d'aquest autor. Va guanyar diferents premis, també de narrativa, com ara el Víctor Català. La mort del seu home va fer que dediqués a aquest molts poemes, ja l'amor havia estat un tema recurrent en la seva obra. Malauradament va morir encara en plenitud creativa, l'any 1998. L'any 2005 Columna va publicar les seves obres completes.


Tot i comptar amb un currículum força impressionant, malgrat que es va relacionar amb els sectors literaris, que va portar una vida literària activa i que ha comptat amb el reconeixement de la seva ciutat, jo crec que és, encara, (coses del país), una autora poc coneguda. La vaig descobrir per casualitat, remenant llibreries, quan es va editar el recull del 2005. Va utilitzar força el sonet i té poemes molt intel·ligents, una mena de jocs poètics dedicats a autors que admirava, alguns d'ells elaborats amb frases d'altres escriptors, cosa que mostra el seu gran bagatge cultural.


Precisament avui, que anava a penjar aquest post, m'he ensopegat amb una referència a la seva obra al blog del també poeta Antoni Casals,
Secundària Memòria. En el camp de la tafaneria intel·lectual, cal dir que va tenir tres fills, un d'ells és el Toni Soler de Polònia, una altra filla, la Sílvia Soler, també és escriptora. Seria una llàstima que Guasch fos coneguda per ser 'la mare de...', la veritat. Una mostra del seu enginy poètic és aquest sonet-acròstic on les primeres lletres dels versos donen el nom i cognoms del seu espòs.


Avui, que fa deu anys, amic, amat,
No s'ha esbullat ni un bri la nostra trena
T'has instal·lat en mi com un nonat
O com la sang que em salta dins la vena.

Nit rere nit, acuts al meu costat
I com una heura a l'arbre s'encadena
Sobre l'antic enyor has arrelat
Omplint-lo tot de llum nova i serena.

Lleials, tossuts, fidels amants encara,
Enfront la mort —que uneix més que separa—
Ressuscitem l'amor entre tots dos.

Besadament, signem el pacte
On el lligam més ferm segueix intacte:
Sobre la tomba flamejant de flors.

5 de març de 1992 (Del llibre Poesia Completa. Barcelona, Columna, 2005.