ESFERES DISPERSES
Glòria Calafell
Tèmenos edicions, 2017
Premi de poesia Josep Fàbregas i Capell
Glòria Calafell (Barcelona, 1947) ha estat professora de
català a secundària durant molts anys i ha donat classes de reciclatge de
català i per a l’obtenció del CAP. Té diferents poemaris publicats, La semàntica del temps (2008) i No.m fall recort del temps (2010),
premi de Poesia Ciutat de Vila-real i Terra
humida (premi Marià Manent, 2014). Col·labora de forma regular en diferents
publicacions i grups literaris i en llibres de creació col·lectiva i ha rebut
diferents guardons pels seus poemes i reculls. Pintora aficionada, ella
mateixa, de forma habitual, dissenya les cobertes dels seus poemaris.
Publicar avui ja és difícil, encara més, poesia, i al menys
es mantenen diferents certamens que n’ofereixen la possibilitat. Un altre tema
és la poca difusió d’aquests llibres. en general la poesia és mou en cercles
una mica tancats, tot i que al menys la xarxa ens ofereix la possibilitat
d’accedir al coneixement de molts autors i autores que compten amb poca
promoció per part pels mitjans majoritaris.
A Esferes disperses l’autora
ens ofereix una nova mostra d’una poesia precisa i elaborada, que si bé es
nodreix dels sentiments personals cerca una determinada austeritat en la seva
manifestació, evitant florilegis inútils o paraules rebuscades, un parany en el
que cauen sovint molts poetes actuals.
El llibre es divideix en tres parts. Malauradament la publicació, pels motius que siguin, l’ha presentat com un tot. Malgrat això,
els bons lectors descobriran ben aviat els límits de cada part. Els setze
primers poemes, sense títol, ens situen en el sentiment, tan humà, de la pèrdua
irreversible. Però la mort no acaba amb tot, la temàtica amorosa, molt present
a Esferes disperses, evoca l’amor
físic i l’amor espiritual.
En la darrera part del llibre l’autora incideix en el món
que l’envolta, en una realitat poc amable. El poemari ens ha portat per un
viatge poètic, des de la individualitat del patiment i de la solitud no triada,
a causa de la mort de la persona estimada, fins a la humanitat en general, de
la qual formem part i, per tant, no podem defugir el patiment col·lectiu. Tot
plegat passa per la pròpia experiència, la infantesa, la joventut, la família,
els fills, l’amor que tot ho amarat d’alguna manera amb una felicitat que s’ha
esberlat amb la pèrdua.
En una comparació entre els arbres podrits d’un camí i els
homes i dones que, de forma inevitable, passen pel seu costat, el darrer poema
del llibre ens evvoca la lucidesa d’aquesta mena de solitud col·lectiva a la
qual ens veiem abocats: Amb pas alentit/
homes i dones els passen/ endavant/ amb pors d’infantesa,/ tot sabent que
l’eternitat/ no ens veu i/ no té mesura.
Esferes disperses és
un recull ple de grans imatges poètiques que matisen el dolor i controlen el
sentiment, per reconvertir l’experiència dolorosa en poesia ben construïda,
escrita amb una conscient austeritat sense defugir sentiments ben humans,
l’enyorament, la tristor, l’evocació dels records, presents en els espais més
quotidians o en els paisatges. En el rerefons dels poemes hi copsem un gruix
important de preparació intel·lectual, l’autora evoca poetes i obres a través
de noms concrets però també de subtils referències gairebé imperceptibles. El
llibre compta amb un interessant pròleg del també poeta Jordi Pàmias.
Article publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi', el 26/1/2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada