Una pel·lícula recent, Papusza, ens ha donat a conèixer a molta gent l'existència d'una poeta singular, d'ètnia romaní i vida apassionada i difícil, tot i que els entesos en poesia ja feia anys que la tenien en compte. Als tres dons del tèrbol atzur tan coneguts del poema de Maria Mercè Marçal aquesta dona n'hi podia haver afegit un altre, el de pertànyer a un poble discriminat i amb uns costums ancestrals que podien arribar a ser un pes, encara més per a les dones.
Bronislawa Wajs, coneguda com Papusza, que vol dir nina, va néixer a Lublin el 1908 o el 1910, car la seva data de naixement no és clara. Va morir pel febrer de 1987, en un cert oblit, però a Polònia és avui tot un mite.
Va arribar al món en un família de nòmades i també va ser cantant. Es va trobar amb problemes amb la seva gent, en donar-se a conèixer, després d'haver après amb grans dificultats a llegir i escriure. Malgrat que va destruir una part dels seus poemes n'han quedat molts que han estat traduïts a diferents llengües, malauradament costa de trobar-ne versions en català o castellà.
La seva poesia reflecteix els molts sofriments del seu poble durant la guerra però també l'amor a la vida i la naturalesa. El 1962 va ser inclosa en la Unió Polonesa d'Escriptors però aquest reconeixement li va portar molts problemes com n'hi havia portat la seva afició a la lectura, molt mal vista per la seva família. Tot i que es va enamorar d'un noi de la seva edat la van casar als quinze anys amb un músic molt més gran que ella.
Alguns poetes polonesos van aconseguir que publiqués i recités els seus poemes. Tot plegat la va perjudicar i va fer que la culpessin d'explicar els secrets de la seva gent en un moment en què els gitanos es van veure obligats a abandonar el nomadisme, i que la bandegessin de la comunitat. Tants problemes i sofriments van fer que acabés per haver-se de recloure durant vuit mesos en un hospital psiquiàtric. Els darrers trenta-quatre anys de la seva vida els va passar sola i aïllada, la major part en una casa que avui té una placa que la recorda.
Les reticències sobre les dones que llegien i escrivien no existien tan sols en aquestes comunitats, a La Regenta s'explica l'escàndol que suposa que la protagonista, joveneta, gosi escriure versos... a la Mare de Déu!
No és fàcil trobar poemes seus, del poc que he trobat, alguns fragments colpidors, n'he fet unes maldestres traduccions en català:
Oh, Senyor, on he d'anar?
Què puc fer?
On puc trobar
llegendes i cançons?
No vaig cap al bosc,
ja no trobo rius.
Oh, bosc, pare meu,
el meu negre pare!
....
El temps dels gitanos errants
ja va passar fa molt. Però jo els veig,
són alegres,
forts i clars con l'aigua.
L'escoltes
córrer, quan vol parlar.
....
...l'aigua no mira enrere.
Fuig, corre, lluny allà
on ningú ja no la veurà,
aigua que se'n va.
...
Ningú no m'entén,
tan sols el bosc i el riu.
Allò de què jo parlo
ha passat tot, ja, tot,
i totes les coses se n'ha anat...
I aquells anys de joventut.
Aquí, aquí i aquí podeu trobar més informació sobre Bronislawa Wajs, és més fàcil accedir a detalls de la seva trista biografia que no pas als seus poemes. La pel·lícula sobre la seva biografia no acaba de ser rodona tot i comptar amb una impressionant fotografia però al menys servirà per donar-nos a conèixer una mica més aquesta poeta. Va ser mal entesa i rebutjada però les noves generacions poloneses, també les gitanes, l'han recuperat i reivindicat després de la seva mort.
Un altre poema, que he trobat per la xarxa, aquest el deixo en castellà car ha passat ja per un munt de traduccions, del romaní al polonès, del polonès a l'anglès i d'aquest al castellà...
Cómo sufrimos con los soldados alemanes en Volinia entre 1943 y 1944
En el monte. Sin agua, sin fuego. Mucha hambre.
¿Dónde dormirán los niños? No hay carpa.
De noche no podremos encender el fuego.
De día, el humo alertaría a los alemanes.
¿Cómo vivir con los niños en el frío del invierno?
Están todos descalzos...
Cuando quisieron asesinarnos,
primero nos pusieron a hacer trabajos forzados.
Un alemán vino a vernos:
Tengo malas noticias para vosotros.
Os quieren matar esta noche.
No se lo digáis a nadie.
Yo también soy un gitano oscuro
de vuestra sangre, uno auténtico.
Que Dios os ayude
en el bosque negro...
Después de decir aquello
nos abrazó a todos...
Dos o tres días sin comida.
Nos acostamos hambrientos todos.
No podemos dormir
y miramos las estrellas...
¡Dios, qué hermoso es vivir!
Los alemanes no nos lo permitirán...
¡Ah, tú, mi pequeña estrella!
¡Eres grande al amanecer!
¡Ciega a los alemanes!
¡Confúndeles,
haz que extravíen su camino,
y así los niños judíos y gitanos podrán vivir!
Cuando venga el invierno grande,
¿qué hará la mujer gitana con un niño pequeño?
¿De dónde sacará la ropa?
Todo se nos queda harapiento.
Uno quiere morirse.
Nadie lo sabe, sólo el cielo,
sólo el río escucha nuestro lamento.
¿Qué ojos nos han visto como a enemigos?
¿Qué bocas nos han maldecido?
No les escuches, Dios.
¡Escúchanos a nosotros!
Llegó una noche fría,
la vieja gitana cantó
una historia gitana para niños:
Vendrá el invierno dorado,
la nieve como pequeñas estrellas
cubrirá la tierra, las manos,
los ojos negros se congelarán,
se morirán los corazones.
Cayó tanta nieve
que cubrió la carretera.
Se veía sólo la Vía Láctea en el cielo.
Esa noche de escarcha
muere una hija pequeña,
y al cabo de cuatro días
las madres entierran en la nieve
a cuatro pequeños más.
Sol: fíjate cómo sin ti
se muere un pequeño gitano de frío
en el bosque grande.
En casa, una vez, la luna en la ventana
no me dejaba dormir. Alguien miró desde fuera.
Pregunté: ¿quién hay ahí?
Abre la puerta, mi gitana oscura.
Vi a una hermosa joven judía,
temblando de frío,
pidiendo comida.
Pobrecita, mi pequeña.
Le di lo que tenía, pan, una camisa.
Las dos nos olvidamos de que no muy lejos
estaba la policía.
Pero esa noche no vinieron.
Todos los pájaros
rezan por nuestros niños,
para que los malvados, esas víboras, no los maten.
¡Ah, destino!
¡Mi mala suerte!
La nieve caía gruesa como hojas,
nos cortaba el paso,
esa pesada nieve que enterraba las ruedas de los carros.
Había que hacer camino
empujando por detrás de los caballos.
¡Cuántas miserias y hambrunas!
¡Cuántas penas y caminos!
¡Cuántos guijarros afilados nos hicieron cortes en los pies!
¡Cuántas balas volaron por sobre nuestros oídos!
3 comentaris:
curiòs personatge, coneixia a una poeta gitana, no escribia, recitaba els seus poemes pel carrer, garebé ningú se l'escoltaba, deien que no estaba bé del cap. No és que els poemes fossin gran cosa, però feia patxoca, jo l'escoltava a vegades, fa molt de temps que no la veig (ja eran gran).
Francesc, la de poetes ignorats que hi deu haver, de dones, més. Papusza avui és molt coneguda al seu país, un mite, coses que passen, llàstima que no hi hagi per aquí traduccions dels seus poemes i cançons.
He vist la pel·lícula, quina vida més dura la d'aquesta dona! Quanta incomprensió...
La fotografia del film em va semblar impressionant. El blanc i negre dona una gran qualitat a les imatges.
Publica un comentari a l'entrada