Rosa Fabregat, elegància i calidesa

Rosa Fabregat (1933) té una llarga trajectòria en la literatura catalana, tant en el camp de la narrativa com en el de la poesia. Ahir vaig assistir a la presentació del seu darrer llibre, A la vora de l'aigua (Editorial Pagès) ja que una amiga també escriptora, Montserrat Galícia, que ha coincidit amb ella en les activitats de la Societat Catalana de Ciència-ficció, m'hi va convidar. La sala de l'Ateneu de Barcelona vessava poesia i entre el públic hi havia pesos pesants del gènere, com ara Montserrat Abelló o Feliu Formosa.

Farmacèutica de professió, doctora en aquesta especialitat, Rosa Fabregat ha fet de l'escriptura la seva passió. Ella mateixa, ahir, admetia que no ha guanyat massa premis, però que el premi de poesia Vila de Martorell, el 1978, fa tot just trenta anys, la va animar força a continuar endavant amb la literatura. Vuit novel·les, amb temes capdavanters, com la ciència-ficció, contes, articles, una dotzena llarga de poemaris, amb traduccions a diferents llengües, avalen el seu pes en el context de la literatura catalana, a més d'haver realitzat una tasca d'animació cultural importantíssima per tot arreu on ha anat.

La imatge de Fabregat és esvelta i elegant, com un Modigliani, cosa que es pot copsar en la fotografia que penjo, manllevada de la seva web. Una elegància seriosa que s'il·lumina absolutament quan parla i somriu, i una vitalitat immensa i aclaparadora que em va fer dubtar molt i molt, ahir, del seu anunci de retirada, ni que sigui parcial, de la literatura.

BOIRA BAIXA
(Primer bri d’herba, I)

Quan hagis mort del tot
potser lamentarem, en públic,
amb compunció hipòcrita,
la mortalla de silenci
i el llac d’indiferència
en la qual, viva,
et vàrem submergir.
Llavors ja sabràs el secret
de l’enigma
que amaga tot poema.
Un dia
Veus joves foradaran l’aqüífer
On la tenien segellada,
i brollarà del teu pou artesià,
més nítida i viva que mai,
la teva llum.