TÈRBOL ATZUR

En clau de dona (Ràdio Burjassot)

2012-01-24T15:58:00.018+01:00

A través d'aquest blog vaig contactar amb el poeta valencià Alfons Navarret que em va oferir col·laborar quinzenalment amb Ràdio Burjassot parlant de les autores que vaig referenciant en aquest blog.

Penjo els programes emesos fins ara, dedicats a Maria Antònia Salvà, Montserrat Assens i Pilar Cabot. També n'he penjat un altre on parlo de les meves darreres publicacions.

La llàstima és que no en puc eliminar la publicitat que insereix goear, així que una mica de paciència si els voleu escoltar.

Espero que us agradin.

Una veu poètica murciana: Dionisia García

2012-01-23T20:31:00.002+01:00

Tot i que en aquest blog recullo la veu de poetes catalanes de tant en tant també he fet alguna referència a autores castellanes o estrangeres. En general, l'oblit o el gairebé oblit de les veus femenines, és força universal. Aprofitant una estada per terres murcianes dedico avui l'entrada a Dionisia García, molt present a la xarxa, una gran dama de la poesia d'aquestes terres, però em temo que no tan coneguda com caldria una mica més enllà.

Dionisia García va néixer a Fuente Álamo (Albacete), el 1929. Durant l'adolescència es trasllada a Múrcia per tal de fer la llicenciatura de filologia romànica a la universitat d'aquesta ciutat, on comencen a traspuar les seves inquietuds literàries. Tot i amb això la seva obra poètica és plena de referències als paisatges de la seva infantesa.

Durant molt de temps la poeta no donarà a conèixer públicament una obra que es va estructurant de forma sòlida i constant. L'any 1970 l'escriptora s'instal·la definitivament a Múrcia i publica per primera vegada, es tracta del llibre El vaho en los espejos, que mostra una gran maduresa poètica. L'any 1978 publicarà un nou llibre, Antífonas. La tasca intel·lectual de Dionisia García abasta altres camps, com ara l'editorial, en la qual té cura d'edicions de l'obra de Jorge Guillén.

En la dècada dels 80, ja amb la democràcia, Dionisia García publica diversos llibres de poemes, en els quals es manifesten els seus temes principals, els records, la solitud i l'amor. També escriurà narrativa en aquests anys, amb el tema del pas del temps com a una de les principals inquietuds temàtiques. L'any 1995 l'editorial El Bardo publica la seva obra poètica escrita entre 1976 i 1993, amb el títol Tiempos del cantar. Dionisia García també escriu en aquests anys un llibre sobre la figura i l'obra d'Emma Egea, una altra gran poeta murciana poc coneguda per nosaltres.

L'autora continua publicant i participant activament en iniciatives culturals diverses. La universitat de Múrcia concedeix des de fa més de deu anys un important premi de poesia en castellà que porta el seu nom.

A un joven poeta

Sobre la mesa el libro escrito
en esa edad que, al comparar,
siempre nos parecemos al más bello.

Tiempo el tuyo de sensaciones,
cuando todo huele a mañana y es hermoso.

Tus palabras, contrarias al destino,
detienen la esperanza, siembran oscuridades.

Yo invoco de nuevo la alegría,
el sencillo vivir entre las cosas.

En el declive de la colina

No puede permitir naturaleza
que tan escaso amor te haya humillado,
sin la jugosa avena entre los dientes,
sabiendo que morir es lo postrero.
Hablaron de tu hora. ¿Quién el destino sabe?
Te conocí airoso.
Morabas una cuadra con ramilletes verdes.
Vaho de la rosada boca
advertía tu sueño, inquieto a veces,
por cosquilleo de hormigas rubias
sobre el brillante pelo de las ancas.
De juventud los ojos
marcaban la frontal fisonomía,
cabeza hermosa
atraía de admiración el gesto
de quienes al pasar verte pudieron.
Solo ahora, en el declive de la colina
que recibió tus siestas,
recién cortado el heno de aquel lecho,
para morir quisieras.

El alba y la serena luz
no lograron atraer otro jinete,
levantar al derrotado,
vivir las agonías,
espolear los flancos
de un animal
hasta estallarlo
en plenitud gozosa.

Transcurrieron las necesarias noches.
Radiante el sol,
y las hormigas rubias sobre el anca.
El caballo, en soledad de muerte,
trémulo relinchaba.
De Ideario de otoño (Libro primero)

Los extremos sacrifican la idea.
La alegría de la vida es la alegría de la vida.
Lo demás son componendas.
El rigor no merma la libertad, la fortalece.
Actuar con naturalidad no es meritorio, la misma palabra lo dice.
La permanencia de lo perfecto hastía, por eso la naturaleza es sabia.
Cuando alguien desee perdurar, q construya en vida su monolito.
Algunos conocidos, terroristas de la intimidad.
Los atenienses no eran ni más guapos ni más altos.
Observaban el mundo y lo decían.
Ahora lo manipulamos.
En la infancia, la lectura de la Ilíada se reducía a la anécdota del caballo.
Una guerra, como referencia, atrasa el devenir de las épocas.
El silencue noio cumple misiones tan importantes como las palabras.
Los muebles crujen porque los árboles viven en ellos.
Dicen.Cuando escribas, cuando ames, cuando interpretes, imagina que es la última vez, y acrecentarás la emoción.
La noche nos disculpa.
Comenzamos a ser reos con la luz.
La suerte del agua es escapar.
Trabajo en mis creencias, como en el mejor oficio.
Los juncos, cerca del camino, se balanceaban.
El sonido, al entrechocar, de difícil descripción.
Cosas del campo.
A la maestra de veinte años que nos hablaba del rey de Argos, en la escuela rural, dedico mi memoria.
Las muñecas lucían dientes de cartón, y pelucas de seda.
Ahora dan miedo.
Si las ideas envejecen, dejarlas morir en paz.
¿Qué pasaría si el pueblo se negara a presenciar las bodas reales?
Era otoño.
Las nubes parecían cabalgar en la tarde, y volé con ellas.

De Ideario de otoño (Libro segundo)

Necesita la gente referencias, los espejos lo saben.
A pesar de nuestra condición precaria, nos empeñamos en ser futuristas.
Es increíble que no nos sorprenda el vuelo de un pájaro.
Desengañémonos, la convivencia es dificilísima pero, ¿y la soledad?
Somos ricos en despertares.
Imposible recordarlos todos.
Somos tan vulnerables que si pasan y nos rozan acusamos con extrañeza el incidente, y esperamos disculpas.
Fundados, sin embargo, en la fraternidad.
Quienes conocieron tarde el mar, quedan marcados por su hondura.
Morir debe ser fácil, lo peor son los preámbulos.
La muerte es inquilina con aspiraciones de dueña.
Parte de la emoción hacia lo desconocido está en el tránsito.
Si con los años no hemos alcanzado ciertas dosis de ternura, mejor abandonar el campo.
El universo nos mantiene entretenidos, sin embargo, es posible que salgamos de él con sensación de no haber entrado.
Escribir bien no consiste en decir, sino en llevarlo a cabo de la mejor manera.
En estos tiempos los artistas se representan en primer término, en lugar de ir la obra por delante.
¿Quién dio el primer beso?
Lo desconcertante del mundo es que nos ignora.

De Voces detenidas (inédito)

Pensar no es creerse cierto sino estar capacitado para perseguir certezas.
Si la fama no es otra cosa que 'ser olvidados un poco después',
¿por qué gastar la vida en un empeño inútil?.
Seguro que Homero era el muchacho de su barrio cantando siempre la misma historia.
La guerra debería ser impedimento para seguir hablando de otras cosas.
La experiencia, en sí, es mero soporte, en la medida que profundicemos en ella, seremos compensados.
Nada de cuanto pensamos ha perdido la palabra, pero ¿qué haríamos sin ella?
Mantener el equilibrio ante una muerte próxima es privilegio de mentes ordenadas.
La mejor estratagema es esperar sentado.
Lo malo no es sólo dejar este mundo, sino tener que comunicarlo.
¿Quién recuerda la última noche de juventud?
Qué obsesión de estadística, cuando sólo importa que somos uno.

Maria Ignàsia Cortès

2012-01-15T07:36:00.001+01:00

Maria Ignàsia Cortès (1854-1923) és una de les autores de la Renaixença mallorquina recollides al llibre De mi no en fan cas.

Al Diccionari Biogràfic de dones podem llegir una ressenya sobre la seva vida, que transcric:

Res sabem de la seva biografia i fins i tot desconeixem el seu segon cognom. Només hem pogut deduir que era d'origen xueta, benestant i casada, se suposa que per la forta endogàmia del moment, amb un home xueta. La primera notícia que tenim d'ella, quan encara sembla que no tenia els vint anys, és un poema que publicà el 1880 a la Revista d'El Áncora titulat La rosa i l'abella. En ell es descobreix una compositora romàntica tardana, que fa servir la rosa amb una càrrega simbòlica de cultura patriarcal, i que parla de l'encant efímer de la dona i de l'amor eròtic com a destrucció.

Com altres dones poetes coetànies, ella dedicà varis poemes a la mare i a les amigues. A la primera, recollint l'esquinçament de l'orfandat. Les amigues -entre les qui ocupa un lloc important la poeta Marcel·lina Moragues- són un objecte amorós recorrent, amb les què es comunica i comparteix complicitats. Són un refugi davant la frustració per la incomprensió masculina i el distanciament entre els sexes.

En versos de joventut criticava el matrimoni per interés i els joves festejadors que tenien aquest objectiu. El 1882 publicà el poema Consell a les planes de L'Ignorància, on entrava a la polèmica que sobre la dona sostenien Marcel·lina Moragues i l'escriptor misògin Bartomeu Singala. Defensà les dones i digué que eren l'estaló de la família davant marits malfeiners i tarambanes.

Tocà el tema patriòtic de regust històric a La Conquesta i també el religiós, i fins i tot místic, cantant els amors divins de Santa Teresa de Jesús, a qui admirava. Les feines agràries que feien les dones, prou idealitzades, foren descrites al poema La pastora.

En vida rebé alguns reconeixements com el 1885 i el 1886 quan foren premiades les seves poesies La Flor, per l'Acadèmia de la Joventut Catòlica de Palma i Ave Maria per la Joventut Artística. El setmanari literariLa Tortuga li dedicava un número, el 9-II-1889 i en reproduïa un poema seu. El 1893, junt amb altres escriptores mallorquines, aportà un poema per a enviar a l'Exposició Universal de Chicago, dins la secció de contribució literària femenina. El 1900 publicà el poema La clausura al número queLa Creu del Montseny, dirigit per Jacint Verdaguer, dedicava a les poetes de llengua catalana. El 1896 Ignasi Valentí Fortesa l'anomenava, citant alguns dels seus poemes, a l'obra La mujer en la Historia.També és citada per Miquel dels Sants Oliver a La literatura en Mallorca.

És interessant llur contribució tardana a la Renaixença, quan el 1901 publicà a la revista Mallorca Dominical un recull de poesia popular anònima, de tradició oral.

POEMES

Consell (1882, fragments)

Fadrina, si et vols c asar,

mai hi pensaràs demés,

que molts de joves hi ha

no es cuiden si saps fregar,

sols miren si dus diners.

Na Sol se casà i la pobra

va topar amb un mal marit,

no se fa ja cap vestit

perquè diu que en té de sobra.

Per es Born ja no s'hi passeja,

en es ball no hi ha tornat,

per ella tot ha acabat,

des que es casà no festeja.

S'home s'aixeca a les deu,

tot d'una vol berenar,

si no el té llest, quin parlar!

i a les cinc està de peu.

Cuina, pasta, fa bugada,

tota se casa dispon;

acaba que es sol se pon

i se creia tenir criada (...)

La Conquesta (1883)

Mallorca, tan bell record

esborres de la memòria

el fet millor de la història

del Rei en Jaume, ja és mort.

Se cruixen del sentiment

els ossos dels nostres avis.

Oh, si poguessin sos llavis

borrar-nos del testament!

Amb sang nos esborrarien

els que amb sang varen lluitar

i una altra volta a cantar

aquell himne tornarien

fent aquella processó,

memòria de la Conquista,

que era una cosa mai vista.

Mallorca, no tens perdó!

La pastora del vall (1889, fragment)

Amb les sabates blanques,

faldons de llista blaus,

capell de palla rossa,

amb hermós floc morat,

per entre faigs i roures,

alzines i pinars,

travessa una pastora

hermosa sense igual (...)

Mirau-la eixeridoia,

com amb la guarda va,

com tranquil·la reposa

a l'ombra del serral,

com al mig del silenci

de tanta soledat,

mentre que les ovelles

les herbes van cercant,

del cistellet que porta

prepara el berenar

i amb més gust que una dama

los exquisits menjars (...)

Damunt el Moll (1892)

Mentre que del vapor la fumarada

anuncia que pronte ha de partir,

torna'm dar, bona amiga, una abraçada

que demostri això que no puc dir.

Alegre tu te'n vas i mon cor deixes

trist i plorós, fet de dolor un mar;

des del balcó tes amoroses queixes

'Trina', mai més podré escoltar.

Dolça amistat quue avui amb tu me lliga

la vegí créixer com verger les flors;

Déu meu per què la'm dareu com amiga

si separar devien nostres cors?

Per què, per què sentir tanta gaubança

a l'esplaiar-me amb tu, amiga feel,

si havia d'escampar prest l'enyorança

a mon terrer un raig d'amarga fel?

Una hora em sembla el temps que amb tu he estada;

que llargs seran els jorns que no et veuré!

Ai, pensa en mi, pensa-hi qualque vegada

que jo jamai, jamai t'oblidaré!

Fotografia manllevada del blog 'Les finestres del temps'

Adriana Ferran, petons poètics

2012-01-01T13:57:00.003+01:00

Adriana Ferran és una personalitat singular en el món de la poesia. A la contraportada d'un dels seus llibres podeu copsar tota l'activitat intel·lectual que desplega i en alguns dels seus poemes, sovint acompanyats d'il·lustracions, el pes poètic de la seva obra.

Adriana Ferran és molt present a la xarxa, al facebook i a tots els indrets que comporten innovació. Podeu consultar la seva web aquí.

Laura Coll Lluch, quan una paraula val per mil imatges

2011-12-24T19:03:00.007+01:00

Imatge: 'Cazadora de astros', de Remedios Varo

Laura Coll és una bona amiga, historiadora, companya de tertúlies d'història, que defensa les seves idees de forma apassionada, tan apassionada que en ocasions pot semblar visceral i arrauxada, cosa que no és exactament així sinó més aviat tot al contrari.

Fins fa molt poc temps he ignorat que era també poeta, una poeta trencadora i original, com segurament apreciareu a través d'aquesta mostra de la seva obra, una obra diferent amb molts referents literaris.

Li he demanat la fotografia i la biografia breu i m'ha enviat un altre poema. I és que, al capdavall, una paraula de vegades -o gairebé sempre- val per mil imatges.

LAURA COLL LLUCH

(en construcció)

com un blog acabat de néixer

o una pàgina web sense gairebé

ni adreça, (però tot s’endreça),

la meva biografia no interessa

- això ho agafo de Salinger-

només a mi, de mi mestressa,

no tinc blog ni sóc al Facebook

vaig néixer a Barcelona

però, de poc, no va ser a València

no poso cap fotografia perquè

no m’agrada veure’m

sóc bibliotecària per encàrrec

del meu avi, com la Rosa Leveroni

sense un Carles Riba ni un

Ferran Soldevila, quins peperoni!

Com totes feu confessió de fe feminista

diré que no crec tenir cap dret:

em dic, me’l prenc i l’ arrabasso,

sota un burka o un paraigües,

o dins d’un ou passat per aigua,

no vull cap igualtat,

l’únic grup que em fa pensar

és el de la Libreria delle donne di Milano:

mettere al mondo il mondo

i posar-lo a l’inrevés, un enrenou...

no tinc temps de cavil·lar quin tipus de prosa

escric, ni ganes d’esbrinar si neix

de la ciència o l’experiència,

popular quan creix i no es torça

-això és el que vull, com Rabelais- i força

per fer molta nosa

fins ara clandestina com la Clementina;

em trobareu, per servir-vos, pel carrer

o a casa, dilluns a l’arxiu,

amb trementina

pintaré

la culata del fussell de la pròxima barricada.

NADAL

vinc del mercat de comprar

la merdosa escudella i carn d'olla

de tots els anys

i estic mandrosa, llefiscosa...

com un xiclet de maduixa enganxat

a la taula d'un pupitre escolar o d'un bar

Saturnàlia

temps era temps

era

la festa dels esclaus

el blat i el sègol batuts a l’era

els jorns més foscos de l’any:

tot moria,

l’ós formiguer entrava en letargia

el sol s’endinsa a pas de pardal

per Nadal,

solstici d’hivern,

corre a pas de llebre

per Sant Esteve,

dóna un pas de bou

per any nou,

per Sant Silvestre,

ja s’ha anat escolant

per la porta o la finestra

als amos diu l’esclau:

panses i figues

nous i olives

si no me’n doneu

escales avall caigueu

a l’amiga diu l’amic:

me’n fot el Nadal

i em cago

en el meu naixement

(és un vell caganer

que venen a la Fira de Santa Llúcia)

de regal li envia

una animació silenciosa:

tots els esquelets ballant

una dansa cadenciosa,

la dansa de la mort,

perquè tot moria i tot mor

tombes obertes a Lübeck

- der Totentanz-

à Dijon, danse macabre,

dance of the dead d’Iron Maiden

quin plany! i tot mor i tot reneix

és la festa dels esclaus

del desembre congelat

de la divina poncella

que cou entre un pom de naps

i crema com l’escudella

i s’infla com un galet;

és dura com el torró,

pesada com un polvoró,

es desfà com la farina

i com la meva mandra

si em cuides i m’amanyagues

com un gatet -

estirada en el sofà-

i em portes, quan la nit tomba,

aigua, cafè, un Calvados

i m’encens la cigarreta,

escolto Thelonius Monk, Verdi, Gluck i Debussy...

tu creus que així no aniria amb tu fins a la tomba?

UNS POETES EMPRENYATS

Si algun dimecres al vespre

passejant pel Raval et canses

ves a fer una cervesa

amb croquetes i descanses;

si vas molt atrafegat

sortiràs mig asfixiat

de tanta gent

com omple aquest local.

És el bar Horiginal

(fonamental,

elemental,

sensacional)

per a tots els amants de l’art:

poetes d’estar per casa,

poetes i poetesses,

que són molt originals

com cal...

com en Pasqual.

Porten elàstics blaus

subjectats amb candaus

poetes i poetesses

simpàtics, iconoclastes,

i el barret de costat

com en Pasqual

que a l’armilla duu cigrons per botons

ai, en Pasqual!

No vull pas parlar malament

d’un semblant arrauxament

que tota cuca que viu

té ganes de ser a l’estiu

i deixar-se anar tendrament

quan surt del treball i diu:

sóc poeta o poetessa,

cantant, protestant i músic,

pintor, guitarrista i visc

una mica nihilista,

estilista, espiritista

jo sóc

molt avantguardista.

Dintre la sala hi ha

un petit escenari, una barra

i quina calor que hi fa!

al fons, una porta

que és el millor de tot:

un passadís tenebrós

amb les canonades penjades

amb escales,

tot ruïnós, una moto i un gos.

Allà surten a fumar

els senyors i les senyores

quan es cansen d’escoltar

tantes cançons il·lustrades,

tants sospirs,

tanta grandesa sublim.

L’altre dia hi havia

dues senyores franceses

francament estrafolàries:

cantaven amb veu de ferro

ai, déu meu, les anarchistes

i una altra senyora hi havia

que digués el que digués

ho havia de dir rient,

perquè es veu que rient, rient

tot sembla més de debò i plaent

-no siguem pas complaents!-;

també hi havia

una nena molt bufona

amb una veueta tan minsa

que el soroll de les guitarres

se la menjava amb patates.

Però el millor de tot va ser

quan un conegudet poetet,

que surt a les targetes,

va dir molt representativament:

com que ningú no ens representa

tampoc ningú no presenta

i, ora pro nobis, Santa Maria,

allunya de mi l’avorriment del dia

oh stella matutina,

ne nos inducas in tentationem

sed libera nos a malo. Amen.

El ritme s’alentia

ningú no trobava el full que llegia

ningú no sabia què havia de fer,

quan sortir, ni què dir

-ni què s’havia de dir!-

no calia:

si ningú no ens representa

visquin l’atonia i l’afonia!

disfresses la manca d’idees

amb profuses cacofonies

esses difosssssesssss

sil.làbiquesssss

efes fricativesssss

com la ssssaliva

i el fffffricandó, revolució!

mira, nen, no m’emboliquis

menys saliva i més mala bava

et dic jo!

Perquè allò figurava

que eren uns poetes emprenyats,

amb què o amb qui estaven indignats,

empipats, no ho sé: tu ho vas veure?

et dic que jo, no!

la més total atemporalitat:

érem a l’any 2011 o a les golfes de Baudelaire

dins èters bohemis i au bel aire?

La Plaça de Catalunya del 15 de maig on era?

i els joves?

i les òsties de la policia?

i els problemes reals del nostre món, quins són?

i alguna denúncia concreta, amb nom i cognom?

qui són els rics de la terra?

No ho penso dir ara, aquí no,

estic molt cansada, tinc son.

Ja ho saps:

si algun dimecres al vespre

passejant pel Raval et canses

vés a l’Horiginal, davant del MACBA,

si hi arribes, (si algun patinador no t’aixafa),

potser m’hi trobes.

UN LLANGARDAIX VERD

Ara calla
i treu del pou
aquell vell
llangardaix
verd
obsessiu.

Ara calla
i treu del niu

l’escurçó

que hi malviu.

Mira’l, agafa’l

amb les mans

i espolsa’l, mata’l,

treu-li la metzina

que enverina

totes les hores del dia,

totes les neurones,

totes les palpitacions del cos:

dels polsos, del cor, de la sang,

de la boca de l’estómac,

de les formigues que pugen

per les cames, que es fiquen dins les botes,

s’escampen pels mitjons

fins als genolls i més amunt...

arriben al rellotge i paralitzen els minuts

que no passen, no corren,

es fiquen entre els dits

i el full del calendari

tal dia es va aturar,

no hi haurà dies ni setmanes,

ni ulls ni sons de campanes

també el temps de fora s’ha parat,

mira’l i agafa’l

amb les mans,

no el perdis,

treu-li verí, al desig,

només treu el verí,

sols el que destorba,

únicament el que fa nosa,

però torna a sentir que ets viva,

que tens fred,

que tens set,

que t’impacientes,

que tens veu

i uns ulls que poden veure’t

més enllà del que tu veus

perquè tu no et pots veure:

tu a tu mateix no pots veure’t

ja que els ulls no són ulls perquè miren

sinó perquè poden veure’t

sàpigues dir-te que tens

una paciència infinita,

nascuda no de les vaques que rumien,

no de les característiques del teu signe

sinó apresa amb dolor, amb impaciència

i a cops, amb caigudes i recaigudes,

amb ceguesa -com tots anem-, a les palpentes,

amb cadires de rodes i membres ortopèdics;

descoberta en saber que la llum de la lluna

triga vint segons a arribar al planeta

i els raigs del sol en vuit minuts ens escalfen

i nosaltres, en la nostra mesura del temps,

no ens adonem que tenim al costat uns ulls

que ens poden veure i a l’ànima una força

que navega i s’endinsa i sura i vol i pot

expandir-se deseixint-se de tot el que l’envolta

III

no t’adones que tens al costat

els meus ulls que et poden veure,

de fet i d’antic ja et van veure

em dic, per això:

treu-li tot verí, al desig,

al meu desig,

personal i concret;

no faig cap proclama.

La podria, no obstant, fer

però no vull;

més aviat assajo un crit,

crido

i no em sents

perquè no hi ets

no hi ets

i amb aquesta absència

llança’t al somni profund

que només tu pots veure:

és quan dormim que hi veiem clar

com ens deia el poeta.

Estaves lligada a una

àncora gegantina -induïa

la veu del profeta-

allà, enmig de l’espai

ioga nidra (de pa sucat amb oli);

estàs ben lligada amb cordes,

no tinguis por!

ara mira l’univers: és fosc,

l’àncora balanceja,

el cronòmetre dicta el so

i la veu del fals profeta

xiuxiueja a cau d’orella:

deixa’t endur.

Ja no és el llangardaix

ans el monstre geperut,

pelut,

fotut,

que es desvetlla

i desperta

la teva consciència;

vigília, sempre en vigília,

vigila:

l’univers té fons?

i aquesta gelor?

-aquesta fredor dins la nit

que deu mil mantes no apaivaguen-

només senties les cordes

impedint que el teu vaixell

fos impel·lit pels vents,

emportat pels corrents,

l’ofec aquell tan vell,

tan vell i tan petit

perquè talment vas sortir així

del ventre de ta mare:

el teu coll embolicat

i les tisores d’un metge

que sense cap vacil·lació

tallaven el cordó

que umbilicava

amb l’univers...

amb l’univers t’ensenyaren:

-Vés i senyoreja,

tu ets el centre!-

com ens enganyaren

els senyors renaixentistes,

tu n’ets el centre!

i tot perquè van descobrir

una cosa molt certa:

que la Terra gira al voltant del Sol,

quan és només un accident,

una configuració de la matèria,

una més, només una

de les seves múltiples facetes

i a partir d’aquí amb quina dèria

inventem, escrivim, tecnifiquem

i deixem que els nostres somnis

siguin guiats pel cantó més esquifit

de l’ull compost dels insectes

i ells, els profetes,

amb dhoti o amb sari,

amb encens i pàtxuli,

t’estaven parlant del mateix:

l’àncora, les cordes

són per trobar el teu centre;

mentre tot el teu centre,

si és que existia,

l’únic que volia era

apropar-se a la llum

que allà al fons s’endevinava

dissoldre’s en els planetes,

ser empassat per les estrelles,

engolit per galàxies i noves:

el remolí ignot

que sensiblement capten

els telescopis del desert d’Atacama...

els telescopis del desert d’Atacama

són plens d’observadors capaços

d’anomenar GRB090423

l’estrella més antiga i extingida,

de la qual ens arriba ara la flama

no els commou la sonoritat d’Atacama

ni la Via Làctia, que és com una geganta

que respira damunt nostre, Patricio,

així ens ho vas dir, panteixant

amb una respiració lenta i cansada,

que deixa caure el seu ventre feixuc

damunt la sorra i, només que alcis un dit,

l’hi pots ficar dins el melic i fer-li pessigolles;

no els commou res perquè pensen

que exploren el futur

quan només són arqueòlegs.

VII

I, posats a ser arqueòlegs,

no m’oblido de tu,

vell llangardaix verd,

que ets qui files aquesta història

barrejant tu, jo, nosaltres,

present, passat -cap futur-

bé sé que et vaig fer sortir

del cau on t’amagaves

i on jo no volia caure

et demano ara:

porta’m d’Atacama a casa

canvia’m de registre

-espantós!, així ho diuen?-

i no te’n vagis tan lluny,

al lloc on ara m’empenys:

m’enredaves –no hi vull anar

però potser m’hi aproximes-

amb el record del meu propi telescopi

-no canviaràs els temps dels verbs

perquè és així com es construeix el poema-

vull que es vegin els fils embastats,

que d’aquesta manera maldestra

es presenten els mots i les coses

-aparentment maldestra,

la percepció del temps i el present

inassolible,

tant que, quan llegeixes

l’acabat d’escriure,

és temps ja passat en la teva consciència-

VIII

és temps ja passat en la consciència

aquell artefacte que tenies

les nits de guàrdia al pont

de la teva cambra

que es convertia en observatori d’estels

-de tant en tant confonies l’estel amb l’avió-,

temps ja passat també el microscopi

damunt la taula que et transportava

a allò més minúscul: al pa, al vi,

al préssec que amorosies,

als hams d’on penjaven els peixos,

al raïm i a les mongetes del teu hort,

a les teves paraules, les teves ungles

al banc de la porta de casa teva,

als teus cabells tan blancs i les vostres veus

que et deien:

Saps? Un cop vaig haver de manar

que afusellessin un home.

Saps? L’altre dia vaig haver d’operar

un travestí a qui l’amant va obrir el cervell

amb la punta del taló de la seva sabata,

i, de dos homes, n’has fet un sol home

en virtut de la disposició de les paraules

i la seva distribució en el poema

-analíticament disseccionats els records-,

i has transgredit el seu ordre, el seu sentit,

t’abstens de tot judici i lligam raonable

perquè estàs arribant allà on vols arribar:

que has hagut d’agafar el llangardaix verd

i l’escurçó

amb les mans, sacsejar-los i matar-los...

sacsejar-los i matar-los

amb les meves mans,

ja estic irremeiablement

perduda en el meu jo...

confesso:

no hi ha ningú més entre línies,

ara sóc jo i em despullo,

jo volia haver agafat els animals

amb les meves mans

i fer-ne una carnisseria.

Els tenia arraconats,

molestaven, només,

com molesta un mal allunyat;

m’errava: sóc viva,

ara ho sé,

com també sé

que en la nostra mesura del temps

trigo mitja hora de casa a la feina

-la lluna només vint segons a la terra-,

dos dies amb avió d’Atacama a casa

-el sol, vuit minuts a la terra-,

cinc dies a escriure aquest poema,

i això és tan cert com que no hi ets,

tan cert com que no em mires ni em veus

cap segon ni cap minut ni cap dia,

i jo no vull matar res aquest cop:

acceptant que no hi ets

jauré sola al sol

amb el llangardaix verd.

Maria Ibars i Ibars

2011-12-10T07:41:00.001+01:00

En un comentari al blog em van mencionar Maria Ibars, autora que recullo en aquesta entrada, poc coneguda encara a Catalunya tot i que a València ha aconseguit un cert reconeixement. Les dades biogràfiques d'aquesta autora han estat manllevades del 'Diccionari biogràfic de dones'. Els poemes els he copiat de l'article 'Aproximació a l'obra poètica de Maria Ibars', d'Antoni Prats, consultable per internet.

Maria o Anna Maria Ibars Ibars (1892-1965), va néixer a les comarques del sud, i es traslladà a València on va estudiar Magisteri a la Normal Femenina. Allí va rebre el títol de mestra de grau elemental el 1909 i de grau superior el 1911.

Destinada com a mestra a La Font de la Figuera, hi va contraure matrimoni. Separada del seu home, es traslladà el 1934 a València, destinada a l’escola del carrer Jesús. En el concurs de destinació va conèixer el mestre Carles Salvador, com a alumna seua en el curs de Llengua del Centre de Cultura Valenciana, on aconseguiria el nomenament de professora lliure de Valencià (1936).

Al mateix temps, la seua relació amb els cercles innovadors, propiciada pel fet de residir a València, la impulsaria a participar en el Dia de l'Ensenyança de la IV Setmana Cultural Valenciana, organitzada per PROA (Consell de Cultura i Relacions Valencianes) per tal de desenvolupar la lliçó teoricopràctica «Consideracions sobre el rec». L’inici de les Jornades, però, estava previst per al 28 de juliol de 1936 i el començament de la confrontació bèl·lica les va suspendre.

Nacionalista catòlica i de dretes, va superar sense problemes la depuració franquista, amb informes favorables respecte a la seua conducta política, religiosa i social. Continuà, per tant, el seu treball de mestra compaginant-lo, a partir dels darrers anys 40, amb una fecunda producció literària que, si bé ja havia iniciat en els anys 30, publicant articles sota pseudònim, serà escrita de forma majoritària a Penyamar, la casa on residiria ubicada a les Rotes de Dénia, a l’ombra del Montgò que li inspiraria nombroses obres.

Cal remarcar que la seua relació amb Lo Rat Penat, que venia dels anys 30, es reforçarà en la immediata postguerra, i prendrà part en nombroses activitats organitzades per aquesta institució. Així mateix, participarà en els cèlebres Miracles vicentins, on aconsegueix el primer premi en companyia de Sofia Salvador pel miracle «La conversió dels jueus», en els Jocs Florals Vicentins per commemorar el 6é aniversari del naixement de sant Vicent Ferrer.

Encara que fou membre de vàries Taules de Poesia, entre elles la IV Taula de Poesia parada al Círculo de Bellas Artes de València el 15 de maig de 1951, la narrativa serà el gènere que li proporcionarà una major popularitat, formant part del grup d’autors que intentaren dignificar el valencià en els anys del franquisme.

Ubicada per Tomás Llopis en la cruïlla del romanticisme, el costumisme i el naturalisme, en la seua obra se’ns mostra la complexitat d’una societat on encara eren ben vives les tradicions populars. Descriu amb precisió tant un paisatge, el de l’ombra del Montgó, com la vida quotidiana que hi transcorre, a través d’uns retrats acurats dels personatges que l’habiten i dels costums, utilitzant un llenguatge poètic, planer i de fàcil compressió per al lector, en el qual es reflecteix la seua estima pel seu País.

Maria Ibars és una de les escasses novel·listes valencianes. En la seua obra pot observar-se una mirada femenina que dota de protagonisme les dones i en la que s’adverteix un compromís amb elles i una certa denúncia de les seues condicions de desigualtat en una societat rural i patriarcal.

Alguns poemes

La sagala cantadora

Canta, donzella, que Déu
en donar-te dolça veu
et va fer per a cantar.

El qui té gola d'ocell
deu sentir sempre, com ell,
un gran plaer en trinar.

Canta el moments del teu cor,
les alegries ardents
i les inquietuds que sents
quan li brosta nova flor.

Canta per a delitar-te;
canta el plaer o el dolor;
canta per a aconsolar-te
les absències de l'amor;
canta el goig de retornada,
la il·lusió que et fa niu
i el neguit que sempre viu
en qui ama i és amada.

Canta el capvespre, l'albada,
la remor d'aigua al sequiol;
canta la pluja i el sol,
l'encés llamp de la tronada;
quan la rabera es belluga
vers l'arbreda tendra i fresca;
i el blat convertit en esca
quan el sol del tot eixuga...

I quan ja en la teua vida
haja tot segut cantat,
tanca d'altri la ferida...
i canta per caritat!

Hora prima

Roixim lluenteja al mig del rocam
—plor diamantí de la nit que expira—.
Parla el silenci entre núvols i arbreda.
Embauma l'airet, la mar és tranquil·la.

La costa solitària i calladissa
és corprenedora com tendra amiga.
Les fidels confidències de l'aigua
rebrotar fan en pau l'ànima trista.

En les hores que obrin el jorn vinent
lluix el sol la primera ferida;
camí de blanca llum que fon les penes
que du l'esperít que per ell camina.

Desolació

Tens l'ànima mustigada
com un jardí abandonat
que rep solsment l'alenada
del vent, de l'adversitat.

Bé volen els brots sortir
i les roses esclatar
i d'entre l'arbreda eixir
els ocells per a volar.

La terra esponjar-se vol
per fer-se turgent de vida
i anhela sempre el consol
dé la saba pressentida.

Més, ai!, no raja la font
que pot el miracle fer
perquè altres plaers del món
deturen el jardiner.
* * *
El teu cor és un jardí
ple d'afanys i mustigat.
¿Serà crudel ton destí:
esperar sempre l'amat?

Espills de plata

El sol s'ha trencat en l'aigua
i en la folla dansada
lluentegen els bocins
cap a la platja.

És que voldrieu juntar-vos,
espills de plata?

Ai, sols petits
que relluïu en la mar!

A la blavor de les aigües
sembra feu de diamants!

No us ajunteu, sols petits;
seguiu lluint i dansant.
Sou miracle en flors de llum
del sol que es trenca en la mar.

Cèlia Marcos i Gimeno

2011-11-25T07:24:00.000+01:00

Cèlia Marcos és una poeta l'obra de la qual podeu trobar al blog TRANSPARÈNCIA. Ella mateixa ens explica els trets més importants de la seva vida i la seva vivència poètica:

Cèlia Marcos i Gimeno (Barcelona, 1962)

Vaig néixer en una casa d’estiu a l’ombra de la lluna plena i d’un jardí cobert de raïm i pàmpols que donaven molta frescor a aquelles tardes de jocs i somriures.

Des de petita, que recordi des que vivia a la casa dels pàmpols, he crescut amb la fal·lera de les lletres. Recordo quan estaven deslligades dins meu i volia lligar-les amb sentit. Feia gargots i els ajuntava l’un al costat de l’altre. Recordo encara la cara divertida de la mare quan em deia que allí no hi deia res i les meves ganes d’aprendre. Des de llavors m’acompanya una gran força. Vaig entendre que havia de desitjar molt una cosa però que m’havia d’esforçar per fer-ho bé.

Recordo que no necessitava cap altre joc per entretenir-me, tot i que també tenia una lleteria de joguina que m’agradava molt. La Cleo i la Xispi, les meves nines, van aprendre de lletres amb mi.

He crescut amb les lletres. A poc a poc les vaig anar assaborint fins atrapar-me bé i, sense adonar-me, em vaig deixar anar i he escrit sense parar. He intentat trobar les paraules que millor expressin el que sento i, per fer-ho, he hagut de buscar dins meu i plantejar-me sovint què sento de debò. Hi ha hagut moments de veritable plaer i d’altres d’una gran angoixa, però sé que les lletres m’han salvat de mi mateixa i m’han ajudat, mica en mica, a comprendre el món que m’envolta. He volgut ajudar a d’altres infants a comprendre el seu món i per això em vaig fer mestra, la meva veritable passió.

M’ha ajudat molt també llegir d’altres lletres d’altra gent que ajunta paraules i es deixa anar cercant el que senten.

COMPOSICIÓ

Creixent lentament amb les lletres,

composant mica en mica amb sentit,

immersions de mots per comprendre

silencis de nits sense fi.

Jo només escolto

fins que les paraules brollin de nou...

PESCA

Ran de l’aigua

els caçadors contemplen

l’horitzó.

Els seus cossos nus

lluiten contra les onades

sense peixos, sense dol.

Avui el sol tenia mandra.

AVUI EL SOL TENIA MANDRA

Presonera d'una nit

sense esperança,

d'un aire enrarit de pors,

d'un amor carregat de ràfegues.

Alço la mà fins a tocar

la lluna

i em canta lletres sense noms,

músiques sense sons.

Dins del mar

endinso somnis

en barques de llàgrimes

amarades de dol.

HAIKÚS

Nits de pell bruna.

Oceans sense sortida.

Complicitats.

Dins del silenci,
abraçades de mestral.
Un sol camí...

Montserrat Marcer i Guinovart, 'Galionar'

2011-11-12T07:24:00.000+01:00

___________

Molta de la literatura important del present passa més per internet que pels canals convencionals habituals dels llibres en paper. Les possibilitats de la xarxa han contribuït a difondre autors i autores que així disposen d'una gran llibertat i no han d'estar pendents d'improbables i cada vegada més difícils publicacions.

Montserrat Marcer és una d'aquestes escriptores, la seva obra la trobareu sobretot a la xarxa, a l'ESPAI DE GALIONAR. Allà us ensopegareu amb poemes, narracions, reflexions, imatges i música. Ella mateixa, tal i com li he demanat, em fa arribar les seves dades i alguns dels seus poemes, per tal que en feu un tast.

Montserrat Marcer i Guinovart (Vilanova i la Geltrú, 1956)

Tot i tenir les arrels a prop del mar, visc a Vilafranca des de fa molts anys, on treballo a l’administració pública. També em dedico a la correcció de textos i, esporàdicament, a l’ensenyament de català per a adults.

El meu primer flirteig amb el món de les lletres es remunta als 12 o 13 anys i no he deixat mai d’exercitar-lo, si bé a partir dels anys noranta he conreat majoritàriament la narrativa, un gènere amb què em sento força còmoda atesa la seva menor exigència en capacitat de síntesi. Ha estat gràcies als relats que he obtingut diversos premis literaris, els quals han donat peu a una desena de llibres compartits amb altres autors. Potser el més significatiu per a mi ha estat el Mercè Rodoreda de narrativa per a dones, de Molins de Rei, l’any 2004.

Què és l’escriptura per a mi? Bàsicament, la manera d’expressar allò que es remou per dintre i que de vegades, en el llenguatge oral, les paraules per si soles no saben, no volen o no poden expressar. I també una manera de fer saber als altres que darrere una carcassa impenetrable hi pot haver alguna cosa més. Hi ha persones que escriuen per viure; d’altres, en canvi, escrivim per no morir-nos...

Fa uns quatre anys, aproximadament, més aviat a la impensada, vaig començar a penjar narracions i poemes en un bloc. Si fins aleshores eren poques les persones coneixedores de la meva faceta literària, el fet d’estar a la xarxa em va permetre arribar a moltíssima més gent del que m’hauria pogut imaginar. Vista l’experiència, no tinc cap dubte que el futur de la literatura passa per internet, i que els blocs són una magnífica manera de relacionar-se amb d’altres creadors, de conèixer la seva obra i de donar a conèixer la pròpia.

Espero que tots aquells que vulgueu passejar pel meu espai, l’Espai de Galionar, hi trobeu un indret de pau i placidesa i que la visita us sigui del tot satisfactòria.

El camí per arribar-hi és el següent:

http://galionar.blogspot.com/

POTSER NOMÉS UN SOMNI

Hem saludat, amic, el mar de matinada.

Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.

(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)

Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre

en sensual transmutació d’escuma blanca;

cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,

mentre tu i jo romaníem allà quiets,

celebrant aquell instant de goig de viure.

Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,

claríssim borrissol de llum dels astres,

estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,

llunyans i tan propers a la vegada...

Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:

“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,

Venus ja no es veu, mira les Pléiades...

Aquesta matinada és nostre, el món...”

No feia gens de fred. La brisa acariciava,

I el bres de les onades atiava els nostres cors...

Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,

així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;

el desig, oscil•lant, talment un pèndol,

entre el seny de les persones amb judici

i la tendra gosadia dels núbils indefensos...

He recolzat el cap damunt la teva espatlla,

els rostres frec a frec, cabells que dansen...

Podia passar tot, no passar res,

assaborir aquell instant sense paraules

o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...

I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.

Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!

En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,

però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,

ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.

Montse Marcer

________________

MASCAROT DE PAS

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.

Sentiments com l’aire, fugissers…

En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.

Sota el vell fanal, promeses de paper…

Voltats de comparses, arlequins i mascarades,

entre xarangues, serpentines i petards,

vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.

Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.

Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.

Tu guaitaves els llavis del color de sang.

Qui podria imaginar com érem, darrere l’antifaç?

No res importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.

Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,

a l’amor sense mesura, als plaers celestials.

Tot hi era permès: el bes, les promeses,

poemes en flames, el joc d’estimar…

Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.

Sentiments com l’aire, fugissers…

En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.

Sota el vell fanal, promeses de paper…

Vam ballar tota la nit. Tu, el galant Príncep de l’Aire,

jo, la fràgil Princesa del Bosc dels Encants.

Paperets de confetti, disfresses, corrandes…

Qui ets tu?, vaig preguntar-te.

Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,

Qui ets tu de debò?, jo vull saber.

I burlonament vas contestar-me:

Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;

tot el que no sigui estimar-te,

en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.

Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,

i sota la llum groguenca d’un fanal,

tu mateix vas llevar-me la disfressa,

ben suaument, com un amant,

i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!

Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,

vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,

que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.

Mes…, quan anava a retirar-te la careta

saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,

al Príncep de les Ventades, no se’l pot entrellucar!

Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.

M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?

Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:

Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!

Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?

I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,

engolit entre una rua de princeses i lacais…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.

Sentiments com l’aire, fugissers…

En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.

Sota el vell fanal, estripo els teus papers…

Montse Marcer

___________

Marcel·lina Moragues i Ginart

2011-10-21T11:17:00.001+02:00

Marcel·lina Moragues i Ginart és una altra de les autores recollides al llibre De mi no en fan cas. Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936), escrit per Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar i Vanrell, d'on he copiat els fragments poètics transcrits.

Les seves dades biogràfiques les he tret de la web Diccionari biogràfic de dones.

No sabem res del seu origen social, només el que podem deduir dels seus propis escrits, sempre de tall autobiogràfic. De petita quedà òrfena de pare i, sense germans ni cosins, vivia amb la mare a Palma. En una societat patriarcal a Marcel·lina li mancà la protecció que donava la xarxa familiar masculina a les fadrines.

Tenim notícies que el 1885 participà i guanyà un dels premis del certamen de la Joventut Artística de Mallorca. També el 1893 presentà una poesia per al pavelló d'art i literatura femenina balear de l'exposició universal de Chicago. D'altra banda, no hi ha indicis que tingués protectors en el món de les lletres. Més aviat creiem que fou marginada de tertúlies i commemoracions, segons es desprèn de la seva obra. Tanmateix ella es delia per ser reconeguda i es vindicava poeta. El 1896 fou citada com a poetessa de gran anomenada per Josep Ignasi Valentí Fortesa i el 1906 per Miquel dels Sants Oliver.

Filla legítima del Romanticisme, Marcel·lina fou una escriptora filosoficomoral que va blasmar la manca de justícia que observava al seu entorn. Prenia partit pels humils, enfront dels abusos dels poderosos. Traduí al català algun poema de Sor Juana Inés de la Cruz, a qui admirava com a capdavantera de la causa femenina. Assolí la defensa de les dones quan el 1882 des de les planes de L'Ignorancia contestà a l'escriptor misogin Bartomeu Singala que acabava de publicar el seu poema Llenya a les dones, metàfora de la violència de gènere. Singala desqualificà Moragues perquè havia trencat la llei de la invisibilitat femenina, assolint veu pública, i li recordava la seva desubicació social amb aquestes paraules: quins llocs és admesa/ Sa dona sens companyó. A través del seu poema podem conèixer què significava per a ella la creació literària i alhora intuir els entrebancs que com a dona hi trobà, cercant el reconeixement dels altres poetes. Però com que no era acceptada escrivia: de mi no en fan cas. Això la feria i la feia dubtar d'ella mateixa i empetitir-se.

L'any 1883 Marcel·lina visqué un amor apassionat però efímer, ja que quan finalitzà l'any morí el seu enamorat, la qual cosa marcà per sempre la seva vida i la seva producció literària. A partir d'aleshores cantà la soledat com a tràgic destí però també com a cau de la seva poesia. En aquesta desolació només la conhortaven les amigues i el refugi de la religió. Des de finals del 1883 la poetessa canvià el registre dialectal de les seves composicions i s'uní al moviment de la Renaixença. Cultivà nombrosos temes com el patriòtic, el religiós, l'amor, el social i esdevingué una bona narradora de les feines rurals femenines, seguint la mètrica popular, i dels sentiments de la dona en determinades conjuntures històriques.

LA SEGADORA

El juny ja comença

anem a segar.

El capell de palla

vull aparellar.

Jo me'n vaig a una vila llunyana

i aquí hi deix l'estimat del meu cor.

Quan jo pens que demà és la partida

d'enyorança morir-me tenc por.

Ja res me fa falta:

manegots, didals,

la falç, senallades,

faldons, davantals.

Si sense pares i pobra he de viure,

treballar per vestir-me i menjar,

tenc un jove feiner que m'estima

i sols a ell mestre visca he d'amar.

Una botonada

enguany me faré,

i la més garrida

de totes seré.

Ai, que trista estaré sense en Jaume,

que me diu per esposa me vol.

Altre temps tan gojosa partia

i ara sent gran tristor i mal dol.

Segarem restobles,

segarem es blat.

Adéu, vila meua!

Adéu, estimat!

AIXÒ VA PER ELLS (fragment, 1882)

...

Era un pobret escrivent

que enganà una pobra al·lota

prometent-li una marrota.

Plena d'unces? No, de vent!

...

Pocs doblers i molta fatxa

aquell des cabells reülls;

que diuen que té més ulls

que tot un covo d'alatxa.

En es Teatro el veureu

que tots es palcos rondeja,

perquè es pensa que festeja

una al·lota que no el veu.

Mirau aquell caratrista

que pretén d'home sabut,

i sa carrera li put

menos quan fa una conquista.

Que parla com Ciceron

mentre s'al·lota se'n riu,

dient que tot quan escriu

li alaba tot el món.

Mirau aquell altre, és metge,

que no sap on té sa mà

i pretén sobre curar

ses malalties des fetge.

...

TARDOR

Lluny de la vila en delitós paratge,

hores passant en bona companyia,

baix un parral que en lo seu verd fullatge

de nova casa el seu hortet cobria.

Els darrers raigs del sol ja s'amagaven

darrera el cim de l'alterosa serra,

estrelles primerenques parpejaven

cobrint-se ja d'obscuritat la terra.

Llavors mon cor sentia l'enyorança

de la claror alegre d'un nou dia,

del temps de primavera i de bonança

que en el meu ser lo goig li tornaria.

Mor la claror. S'estén la fosca bruna,

hora quieta que a meditar convida,

els goigs aquí són pocs, passen tot d'una.

Amunt, cor meu! Al cel! Allà és la vida!

Anna Dodas i Noguer, en el record

2011-10-12T07:30:00.000+02:00

El recent assassinat de Salvador Iborra m'ha fet recordar una poeta molt jove i brillant, que també va morir de forma violenta, juntament amb una amiga amb la qual viatjava cap a l'Alguer, en un bosc del sud de França. L'assassinat va tenir un fort ressò i va ser molt lamentable comprovar la manca de coordinació policial que existia. A la família, que n'havia denunciat la desaparició, se'ls deia que probablement s'haurien afiliat a alguna secta. Uns amics van fer el recorregut que possiblement havien fet les dues noies i van assabentar-se del descobriment dels cadàvers, que així van poder ser identificats. No tinc notícies, fins ara, que es trobés el veritable culpable dels fets i en aquella zona hi havia hagut d'altres crims semblants.

Anna Dodas va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, estudis que va culminar amb una tesina sobre l'obra Mites de Jordi Sarsanedas. Paral·lelament va anar al Conservatori Superior de Música de Barcelona on continua els estudis de guitarra que havia començat a l'Escola de Música de Vic. Aviat realitza concerts com a solista a diversos pobles i ciutats de Catalunya i eventualment també acompanyava el grup de Camerata de Cançó Tradicional.

A més d'altres treballs assagístics va crear obres breus de prosa, però sobretot va destacar per la seva poesia.

Des de molt jove participava en concursos literaris i va obtenir diferents premis locals fins l'any 1986 en què va guanyar el premi Amadeu Oller amb el poemari Paisatge amb hivern. L'obra pòstuma, El volcà (1991), recull la totalitat de la seva poesia plena de musicalitat i d'imatges amb gran força imaginativa.

El 1984 va formar part del jurat dels premis literaris Antoni Pous de Vic i va redactar els dos fascicles sobre la narrativa modernista de la Història de la literatura catalana editada per Orbis i Edicions 62. També col·laborava com a correctora en aquesta darrera editorial.

Les seves narracions curtes participen del lirisme i el surrealisme presents als seus poemes. Va compaginar la creació literària amb l'activitat de concertista i professora de guitarra.

El mes d'agost de 1986, amb una amiga, Gemma Argemí, realitzaven un viatge de vacances cap a l'Alguer (Sardenya) i van ser assassinades prop de Montpeller. Tenia 23 anys i la seva amiga, 26.

Poesia

9

Vingueren cavalls
amb ulls de maragda.
Un anell verd viu
sorprengué la nit.
La mort
fornida de sella
i agafat a la crina
l'amor

no caiguis

la cua suau
com fils de seda.

El bosc nocturn
oculta el trepig
angoixant
el clac clac
les petjades
i els renills
salvatges.

(Del llibre Paisatge amb hivern. Barcelona: Edicions del Mall,1986, p.25)

***

I

sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror
jo sóc la vall

com el rampí
cec entre pedres
que ensopega amb el terròs

sóc la foradada
vertiginosa que escup
aigua en un salt magnífic

jo sóc el salt

no sóc res més:
una carolina molla
que aguanta la pluja
tristament

(Del llibre El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p.37)

***

aquesta és la nit que les llunes es giren
i mostren terrorífics xucladors
boques badades sense llavis
aquesta és la nit dels rius sagnants
de llargues ombres, de focs apagats
és la nit de carbons, d'espills
sense imatge
una nit sola, espessa
que lentament es podreix

(Del llibre El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p.48)

***

(15)

l'entrada de casa és
un prodigi de focs de sant joan
les flames esvalotades brases
amargants
i els papallons de la nit
morent translúcids en el fum
els meus cabells elèctrics
el meu cos crepitant
com un arbre
negres homes atien la fúria

i jo que no puc passar
la son -el llit tan lluny-
que em fa caure a la calenta
abraçada

(De "Poemes esparsos i esbossos" dins El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p.81)

Al poble de Folgueroles es va crear un premi de poesia que porta el seu nom.

Dades biogràfiques i poemes: Viquipèdia i web escriptors.com

Anna Maria Fontanals Veà

2011-10-02T20:40:00.003+02:00

Anna M. Fontanals Veà va néixer a L’Hospitalet el 1934 i escriu poesia des dels 18 anys.

Com a poeta ha obtingut més de cinquanta guardons en diferents certàmens i, als Jocs Florals de la Tardor de l'any 2007 va aconseguir el títol de Mestre en Gai Saber. És jurat literari en diversos concursos.

Ha publicat sis llibres de poemes, així com treballs en diverses revistes i en algunes antologies. Els seus primers llibres editats són: El meu poble i jo, el 1991, i Silenci escrit, el 1994 que ha estat estudiat a la Universitat d’Amsterdam, on valoraren els diferents metres emprats per l’autora.

Col·labora cada any en els recitals de nadales de l’Ateneu Barcelonès i en l’antologia que s’hi publica. És mestre en Gai Saber i membre del grup literari de “Poesia Viva” de Barcelona i component del Seminari d’Investigació Poètica.

Un dels seus darrers llibres és Canvi Climàtic (2009)

Barcelona: Parnass, 2009.

Podeu llegir poemes i textos d'Anna Maria Fontanals a relatsencatala.cat

Alguns poemes

Arrels de l'ànima

Els somnis són espais de vida
que passen fugissers per la pantalla
del nostre temps viscut.

Són el miratge d'uns instants
que es desfant com l'escuma
de les onades i les brases
dels fogalls.

Esguard dels bells paisatges,
arrels de l'ànima,que deixen
d'existir quan trenques el son!

El xiscle de les aigües

No sents el so de les onades?
No veus l'escuma blanca i els estels
brostant de l'arbre de l'infinit?
No notes com s'esberlen, entre esculls,
mil veus de llunyania?
No sents el xiscle de les aigües
i el gust de sal en els teus llavis?
no sents la pell tibant sobre la galta?

Mentre el vaixell llaura camins
amb solcs de nit cercant la llum,
a l'horitzó blanc d'aquest mar
navega el verd de l'esperança!

Estenc la xarxa

Estic dintre un vaixell
on navega la meva poesia
nit i dia en un mar de sentiments,
i, seguin les onades,
descabdello el fil blau de les paraules.
Per teixir-me el poema
estenc la xarxa enllà i pesco lletres.
I, presa dins la malla,
sento la llibertat de ser poeta.

Tot recordant

Retorno al meu passat:
amb vestit blau cel,
i davant de la cintura
una estrella brillant i blanca,
trenes llargues de negres
cabells, i un cor fràgil i tendre
de tan sols divuit anys.

Tot recordant...
M'he trobat dins la casa
de llambordes antigues,
la llar de foc encesa,
amb guspires color taronja i blaves.

S'ha fos la tarda, sota el cel
d'un blau marí, i tan sols jo,
mirant el foc encès i aquell caliu
que em recremava l'ànima...

El vent s'ha endut les cendres
i tots els meus records d'una glopada!

Les teves absències

Tancaré la finestra
perquè l'ombra febrosa del vespral
no em mastegui els records.
I m'obriré de bat a bat el pit
per vessar dins la nit claror de dia.
Però la llum sols broda el teu esguard...
La meva solitud
viu teixida només
a les teves absències!

En nom de dona, programa de Ràdio Burjassot

2011-09-26T20:36:00.000+02:00

El poeta valencià Alfons Navarret m'ha demanat una col·laboració quinzenal en un programa de Ràdio Burjassot, en el qual anirem parlant d'escriptores catalanes poc conegudes o oblidades, d'ahir i d'avui. He començat amb Maria Antònia Salvà, ja que amb aquesta poeta mallorquina vaig iniciar aquest blog.

Per si pot ser del vostre interès, el podeu escoltar a continuació:

Maria Carme Arnau i Orts

2011-09-10T07:42:00.001+02:00

Maria Carme Arnau i Orts (Alfara del Patriarca, 1958) és llicenciada en Psicologia i Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de València. Diplomada en Professorat d'Educació Bàsica. Ha treballat en diversos seminaris d'investigació educativa. Actualment, treballa de psicopedagoga en un institut d'educació secundària públic i és professora associada a la Facultat de Psicologia de la Universitat de València. Com a poeta compta amb una obra sòlida i important al seu darrere. Ha estat inclosa en les antologies: Elogi de la constància, Homenatge a Maria Mercè Marçal, Poemes d'un segle, Versos per a Marc,Homenatge a la paraula, Testimoni cívic de Santiago Bru i Vidal, Solcs de paraules, 20 anys de poesia a la Universitat, De formes i de poesia, Vosaltres les paraules. Col·labora en diverses revistes literàries i pertany al cercle poètic "Argila de l'Aire". L'any 2010 va publicar Itinerari de tendresa.
(dades biogràfiques procedents de viquipèdia)

NUA

Les pupil·les em bateguen

amb el sol als ulls.

Sóc l’emoció de miratges

entre un cel de peixos i un cel d’aire.

Em veig minúscula

com una partícula de llum

centellejant en la sorra.

El vent m’arrossega els sentiments.

L’alliberament de les llàgrimes,

que em corren per la sang

endins, ben endins…

Seca i muda, reclame l’aigua.

Em trobe cicatrius de núvols,

un camí abrupte d’encimbellades urpes.

Les pupil·les em bateguen

i em fa temor el sol.

Sóc un record esvalotat,

em veig perduda

entre multitud d’ulls.

L’estima és el desig, l’esperança…

Llum que prové de la llum

en el navegar dels braços.

[Maria Carme Arnau, Itinerari de tendresa, Bromera, 2010]

Nora Albert-Helena Alvarado

2011-08-17T18:21:00.000+02:00

Nora Albert, pseudònim d'Helena Alvarado, és catedràtica de llengua i literatura catalanes. Ha fet també algunes incursions en el món de la imatge, en especial amb vídeo i fotografia, en el qual ha obtingut el premi Clara Campoamor.

Col·labora en programes d'intercanvi europeu i en cursos i seminaris de formació per a adults. També ha desenvolupat diferents tasques editorials i de traducció, en especial de l'anglès al català. Pel que fa a la crítica literària, s'interessa per la interculturalitat, la literatura comparada i la literatura escrita per dones, i ha publicat diversos articles, la majoria referits a Caterina Albert (Víctor Català), tot obrint noves escletxes pel que fa a la reinterpretació i orientació sobre la seva biografia i la seva obra. Ha publicat Solitud de Víctor Català, un estudi sobre el principal llibre de l'autora, adreçat a l'àmbit acadèmic i escolar, però obert a tota mena de públic.

Nora Albert resideix a Eivissa.

Dades biogràfiques i poemes manllevats de la web: Poesia en català

Encenc un llumí

i elideixo per sempre
aquest Déu
que mutila diccionaris.

Mots i brases

Mentre el dia es gira
i es desfila tediós i indolent
i el triomf de la mediocritat
senyoreja i falca l'eixam humà,
desem les hores dins el calaix
i salpem, proa altiva,
vers voluntàries derives,
bells naufragis anellats al vent
Timoneres dels nostres somnis
els dits remen salobres d'aire i foc,
dansa acuàtica sota els llençols.
Del doll lluent que lentament
llepaves, lliscava l'argent
dolç i silent.
L'única àncora permesa: el cor.

Ona i salubre,
escuma de la vida
que envoltes l'illa.

l'horitzó em remet
a l'hora baixa sagnant
dels meus somnis muts.

Luz Pozo Garza, la llum de Galícia

2011-07-31T08:37:00.000+02:00

Per casualitat m'he ensopegat, cercant informació, amb els poemes de Luz Pozo.

Luz Pozo Garza és una gran poeta gallega. Va néixer a Ribadeo, l'any 1922.

Amb catorze anys va haver d'anar a viure al Marroc, a causa de la persecució patida per la família a causa de la Guerra Civil. Més endavant es van establir a Viveiro. Luz Pozo té estudis musicals, que es perceben en la seva obra poètica.També va estudiar magisteri i filologia romànica, dedicant-se a l'ensenyament secundari durant molt de temps.

Es membre de la Real Academia Galega des de 1996. El seu discurs d'ingrés es va titolar Diálogos con Rosalia i va ser comentat per Xesús Alonso Montero.

He trobat a la xarxa alguns poemes seus traduïts al català, com ara aquestes dues meravelles, que pertanyen al llibre Vida secreta de Rosalia, A Coruña, Espiral Maior 1996 :

Deixaves l'escriptura a les parets del temps

Deixaves l'escriptura a les parets del temps
a mode de memòria
com una rosa freda una plegària.
A vegades oblidaves el trànsit de la lluna no creixent
i el progrés dels homes i dels astres.
Gaudies d'ésser Rosa
Únicament Rosa per a quants t'amaven.
Deixaves una pàgina a l'oblit
Un vers en ombra pura
Una carta d'amor no acabada en una capseta de banús
Perdies alfilers a la catifa de vellut
O deixaves avisos
a les estances ferides del Pazo.
Al jardí tallaries les primeres camèlies de la tardor
per sobre de la tanca on s'ofereix el liquen
Amaves els rosers
El jardí sense gladiols marcava els límits del silenci
Com defensar-te dels embats de l'ombra?
De la fisura latent a la pròpia biografia?
Pensem que la memòria ens desvetlla l'existència
en el deute d'amor i la primavera.
Gaudies d'ésser Rosa.
Entraves en solitud com a un temple amat
I juntaves les mans en una forma tristíssima de plegària
recomanant l'ànima
en l'obstinació del vespre que declina per l'Ulla
com una letania
Entregada als dominis secrets de la consciència
tancaves les finestres
quan les aus i la pluja es confonen
en el termini de les hores
I deixaves l'escriptura d'una Rosa a les parets del temps
en una lletra menuda que creix i que s'ofereix.

Jo tenia el mocador blanc

Jo tenia el mocador blanc
dels calats del tedi
i una pissarra nova per contar els dies

L'imprescindible canemàs de quadrícula exacte
per brodar les inicials de la primavera
I una gota de sang
vindría a revelar-se com auguri al llenç
Potser a predir les banderes vermelles
i els desorientats estandarts de la guerra
que precedeixen a la mort

Així caigué aquell germà en plena adolescència
Aní brodant la proclama lletra a lletra al lli
Brodí primer el nom
Després una creu de neu
i finalment la flor de nomoblidis.

I un sumari precís com un plor
que de vegades creix com creix un riu
pels morts de la guerra
que no donaren els parts ni figuren als censos.

Així fou qui portava una rosa a la boca
de sang febre i plor
com un llaç tricolor rebut en herència
ja emmusteït i perdut
I era un soldat ras molt jovenet
vençut del costat de la victòria.

Traducció del gallec al català de M. Concepción Fernández Martín i Rosalía Otero García, 2008. Revisada per Helena González

Biancamaria Frabotta

2011-07-15T08:21:00.000+02:00

Biancamaria Frabotta va néixer a Roma, el 1946. És poeta, editora i professora universitària, ensenya Literatura Italiana Moderna a La Sapienza. Va ser redactora de les revistes Orsa Minore i Poesia. Ha publicat els llibres de poesia: Il rumore bianco (Feltrinelli, Milán, 1982); Appunti di volo e altre poesie (La Cometa, Roma, 1985); Controcanto al chiuso (Rossi § Spera Editori, Roma, 1991); La viandanza (Mondadori, Milán, 1995, Premio Montale, 1995); i Terra contigua (Empirìa, Roma, 1999), entre d'altres. El 1989, va publicar la novel·la Velocità di fuga. Per al teatre va escriure la trilogia Trittico dell’obbedienza, Sellerio, Palermo (1996). Va editar una antologia de dones poetes italianes. Teòrica del feminisme, també ha publicat assaigs sobre el tema, entre els quals Femminismo e lotta di classe in Italia (1970-1973), Roma, Savelli, 1975.

Té alguna cosa traduïda al castellà. sobre tot en versions hispanoamericanes, però és poc coneguda encara a casa nostra, no he trobat poemes seus traduïts al català, de moment.

Alguns poemes

Biancamaria Frabotta (Roma, 1946), versiones de Martina Bortignon para Otra Iglesia es Imposible

De "Il rumore bianco"
¿Erosión de la utopía o rigor de la paciencia?
Contestar es sustituir el blanco por el negro.
Intentá vos que amás el desorden
de los colores, las olas muertas del éter
lamé su negro de grasa dulce cola
y en la lengua perjura te quedará recién nacida
la otra mitad de la pregunta, el inexpresable blanco
(no la pregunta, sino la respuesta es nuestro noble privilegio)
ser legible para todos y para mí indescifrable.

*

Tengo un agujero en la cabeza
que no alcanza la brújula
por el viento que allí silba.
Ayer hubiera dicho: es la cruz de los vientos
el nido celeste de los monzones.
Hoy, seguro me lo disparó un amigo
un francotirador que practica el arte del parche.
¿Quién abrió esta vía en el casco?
Agua y aire compiten.
Más dócil cordera no hay para tu pascua.

De "La viandanza"
Post coitum test
Incluso un voto y alrededor mío el vacío
pero nada sirvió para rasguñar
aquella espléndida matriz sin sentido
aquél ahuecado obscuro embudo que así
valerosamente hizo frente
a la voltereta enamorada de tu coleta
que se pavonea.
Eyaculado límpido, viscosidad en la norma.
Sólamente la reacción se demostró alcalina
pero la vitalidad apagada en aquella hora dura
resucitó y todavía dura...
Bien que: hubiera nacido un niño tan lindo.
En cambio: ni fuera una serpiente
que amansar
un silbido largo de viento confundió en los mares bravos
del regazo tu rubio alarde de procrear.

Erosione dell’utopia o rigore della pazienza?
Rispondere è sostituire il bianco al nero.
Prova tu che ami il disordine
delle tinte,le onde morte dell’etere
léccane il nero di grassa dolce colla
e sulla lingua spergiura ti resterà neo nata
l’altra metà della domanda,l’inesprimibile bianco
(non la domanda ma la risposta è il nostro nobile privilegio)
essere leggibile per tutti e per me indecifrabile.

*

Ho un buco nel mezzo della testa
che non basta la bussola
per il vento che ci fischia.
Ieri avrei detto :è la croce dei venti
il nido cilestrino dei monsoni.
Oggi certo me l’ha sparato un amico
un cecchino che pratica l’arte del rattoppo.
Chi ha aperto questa falla nello scafo?
Aria e acqua fanno a gara.
Più cedevole agnella non c’è per la tua pasqua.

*

Post coitum test
Perfino un voto e intorno a me il vuoto
ma nulla valse a scalfirlo
quello splendido utero senza costrutto
quel cavo oscuro imbuto che così
strenuamente tenne testa
al capitombolo innamorato del tuo codino
pavoneggiante.
Eiaculato limpido,viscosità normale.
Soltanto la reazione si dimostrò alcalina
ma la vitalità spenta in quell’ora dura
risorse e ancora dura...
E dire:sarebbe nato un così bel bambino.
E invece:nemmeno fosse un serpente
da addomesticare
un sibilo lungo di vento confuse nei mari mossi
del grembo il tuo biondo vanto di generare.

Alda Merini, bogeria poètica

2011-07-06T16:00:00.000+02:00

Aprofito una estada a Florència per dedicar uns quants posts a poetes italianes encara poc conegudes o traduïdes a casa nostra.

La gran Alda Merini va néixer el 1931 i va morir el 2008. Va començar a escriure i publicar molt aviat, malauradament la seva vida va estar marcada per greus problemes mentals, agreujats pels tractaments agressius de l'època.

No he trobat traduccions al català dels poemes de Merini. Per encetar-ne un tast copio versions originals d'alguns d'ells que no goso traduir, de moment.

Il mio passato

Alda Merini

Spesso ripeto sottovoce
che si deve vivere di ricordi solo
quando mi sono rimasti pochi giorni.
Quello che e’ passato 
e’ come se non ci fosse mai stato.
Il passato e’ un laccio che
stringe la gola alla mia mente
e toglie energie per affrontare il mio presente.
Il passato e’ solo fumo
di chi non ha vissuto.
Quello che ho gia’ visto
non conta piu’ niente.
Il passato ed il futuro
non sono realta’ ma solo effimere illusioni.
Devo liberarmi del tempo
e vivere il presente giacche’ non esiste altro tempo
che questo meraviglioso istante.

Torna amore

Alda Merini

Torna amore
vela delicata e libera
che occupi
il pensiero della mia terra

sto morendo sulla grandiosità di un fiume
che è rosso di desiderio
e vorrebbe
travolgere il tuo amore.

Amore non dannarmi

Alda Merini

Amore non dannarmi al mio destino
tienimi aperte tutte le stagioni
fa che il mio grande e tiepido declino
non si addormenti lungo le pulsioni
metti al passivo tutte le passioni
dormi teneramente sul cuscino
dove crescono provvide ambizioni
d'amore e di passione universale,
toglimi tutto e non mi fare male.

Martina Escoda

2011-06-18T09:46:00.000+02:00

Martina Escoda Margenat (Barcelona, 1980) és una poeta jove, activa, que està implicada en moltes iniciatives literàries.

L'any 2000 va publicar el seu primer llibre, a l'editorial Emboscall, "En vermell". També ha participat en molts actes pluridisciplinars aportant-hi el caràcter poètic.

Breu antologia

POEMA ESPAI COMIAT

Et tornes invisible-estàs marejada
adéu-llavis contra el front
(llavis embrutats de pastís)
amb veu que mastega
intent de saber-se el pa
però abans que es deformi la llengua,
un cop sec et deixa sense resposta
-la porta que bat el vent
del comiat.

A

La lletra comença sempre
amb fúria i il·lusió,
però clavada i sorda a la paret
té ganes de créixer,
de fer-se poma
i es deslliga de l’obscura
presència de l’alfabet,
de l’escriptura.

ARMÈNIA

Quina mirada, Anna,
tan àrida com el teu país sense rius,
i ara que compartim una pluja
què passa amb el teu cor
que no s’obre ni vol escoltar el so de l’aigua?
Quina mirada, Anna,
envoltada de vides estranyes que no puc saber,
un llenguatge d’armes que no sé fer boca,
quina mirada, Anna,
que em desertifica i se’m moren les plantes,
amb un cos erosionat, perdut i tan jove,
quina mirada, Anna,
que no travessa el meu mar
i em gasifica la pell, el plor,
si sabessis parlar amb les paraules, Anna,
si toquessis la dent de la gana, Anna,
aprendríem les dolces pors
de totes les músiques, de totes les terres,
cultivades i estèrils com tu i com jo,
la vida a l’altra banda de les lletres
que espera ser coneguda, estimada,
cultures soterrades que reclamen
ser carn i abraçar-se, Anna.

LLENGUATGE

Cada vegada que fujo del llenguatge mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada que fujo del llenguatge i a glops lents me’l bec mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla que em tatua el llavi cada vegada mirada de vegada molla que mira i es rendeix molla vegada callada mirada sense llenguatge

Enriqueta Paler i Trullol

2011-05-29T09:00:00.002+02:00

Avui evocaré una poeta de la qual no tinc poemes ni imatges, malauradament. Tan sols m'he ensopegat amb referències i petits fragments del que va escriure, tot i que té un carrer dedicat a la seva ciutat natal.

Enriqueta Paler i Trullol va néixer a Figueres el 1842 i va morir a la mateixa ciutat el 1927.

Va escriure al principi en castellà però aviat va començar a utilitzar el català. L'ambient familiar li era favorable, el seu pare era professor de llatí i la seva mare també era una dona culta, ambdós la van animar a escriure. El 1881 va publicar els seus primers poemes, que va dedicar a una altra escriptora, en aquest cas en castellà, avui força oblidada, Luisa Torralba de Martí.

Enriqueta Paler i Trullol va ser força coneguda en l'època, va rebre diferents premis, però avui la seva producció no es troba a l'abast llevat d'alguna composició inclosa en obres col·lectives. Al volum titulat Llibre de la Renaixensa, de 1888, s'hi troba un poema seu, Desolació. També es pot trobar un poema dedicat a la Verge Maria en un llibre sobre Ripoll.

D'altres referència que he trobat sobre publicacions en la premsa de l'època:

«[Àngel formós, gentil nena]». La Dona Catalana, n. 33 (21-V-1926), 3 (Concurs de poesia femenina) [Poesia]
«A la filleta dels esposos senyors d’Abadal, Maria del sagrat Cor de Jesús». La Dona Catalana, n. 47 (27-VIII-1926), 3 (Concurs de poesia femenina) [Poesia]
«Petita antologia empordanesa (D’autors nats abans de 1860): “A reveure”». La Veu de Catalunya,28-IV-1927 [vespre] [Poesia]
«A reveure». La Veu de Catalunya,6-XII-1930 [vespre] (Pàgina Femenina de La Veu) [Poesia]

La Vanguardia va mencionar la seva mort amb una nota breu però significativa, en l'apartat regional dedicat a Figueres:

Ha fallecido a muy avanzada edad la inspirada poetisa doña Enriqueta Paler y Trullol tan ventajosamente conocida en el campo literario. Los premios obtenidos en distintos certámenes son innumerables, pudiendo decir que los objetos de arte, medallas y diplomas llenaban materialmente varias habitaciones de su casa...

En un article sobre certàmens poètics realitzats a Figueres, publicat al Diari de Girona i escrit per Josep Maria Bernils Mach, també he trobat aquesta referència:

En el 1882 va tenir lloc un certamen literari que va anar a càrrec del Centre Artístic i Industrial de Figueres, entitat que havia estat creada aquell mateix any. Es va anunciar com «un certamen literari per a la il·lustració i foment de les arts» i l´acte va tenir lloc el dia 4 de maig, també en el Teatre Municipal.

La Reina de la Festa fou la poetessa i escriptora figuerenca Enriqueta Paler i Trullol (1842-1927), que vivia al carrer del Pouet, ara plaça de les Patates, i es considerada la primera dona figuerenca que es va dedicar a la poesia. La revista l´Abeille d´Or, en el 1927, deia que «la seva poesia és d´expressió francament sentimental i transparent, que és de volada lírica, modesta com enlairada de concepció».

Enriqueta Paler va ser tia-àvia de les germanes Vayreda.

A internet, tot i que hi ha diferents entrades que la mencionen, només he trobat petits fragments, com ara aquest inclòs en l'Atles literari gironí:

POEMA DE CIRCUMSTÀNCIES

Dels rierals a la vora

sota'ls pollancres gegants

¡qué bé que s'hi està a tot hora!

y'l remor ¡com enamora!

de tantas fonts i vessants...

"A la incomparable Arbúcies"

Maria Rosa Font i Massot, arrels apassionades

2011-05-19T07:31:00.002+02:00

Maria Rosa Font i Massot és una poeta amb un treball constant i ascendent que li ha comportat diferents premis des de fa anys. També ha escrit narrativa. La vaig descobrir en ensopegar-me "Aigua Llunyana" en una d'aquestes llibreries que ofereixen llibres d'ocasió i on, malauradament, havien anat a raure molt títols magnífics de l'editorial Viena. La troballa em va recordar com, fa anys, també van acabar en llibreries d'aquests tipus molts d'aquells excel·lents Llibres del Mall. Una gran escriptora doncs, cada dia més coneguda i llegida, darrer premi Carles Riba, molt present a internet i que amablement m'ha facilitat la seva fotografia i dades biogràfiques per incloure-la en aquest atzur, tèrbol però esperançador.

Dades biogràfiques

Nascuda a Sant Pere Pescador (Alt Empordà) l’any 1957, viu actualment a Girona, on exerceix com a professora de Llengua catalana i Literatura a l’institut Santiago Sobrequés de Girona.

Llicenciada en Filologia Catalana, és autora de set reculls de poemes: Tres notes i el silenci (Eds. 62, 1989), Quadern d’Erinna de Telos (Edit. Columna, 1989), Com ombres vives (Edit. Columna, 1996), Aigua llunyana (Premi Vila de Martorell, Edit. Viena, 2001), La llum primera (Premi de Poesia Festa d’Elx, Poesia 3 i 4, 2005), Des de l’arrel (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2008, Edicions Proa, 2009) i Un lloc a l’ombra (Premi Carles Riba, 2010, Edicions Proa, 2011).

També ha publicat dues novel.les: Envia’ns un àngel (Alfaguara-Grup Promotor, 1999) i L’ànima del freixe (Edit. Barcanova, 2003).

A més, ha escrit articles sobre els poetes empordanesos de la Renaixença i sobre Víctor Català i ha fet estudis sobre l’obra poètica i dramàtica de Josep M. de Sagarra: Antologia poètica (1994) i El Cafè de la Marina (1990), i sobre l’obra poètica de Josep Carner (Antologia poètica, 1995).

Article al diari El País sobre Un lloc a l'ombra.

De Des de l'arrel . Premi de Poesia Rosa Leveroni - Cadaqués - 2008

Des de l’arrel, escric.

Amb l’impuls de la sang

que enterra les aus al sorral

i els trosseja els ossos.

Amb l’espasa del vent que mutila l’onatge,

amb l’ull cec de l’estany

per on llisquen el foc i les brases cansades.

Escric des de l’arrel.

Per bategar amb els boscos

i enfilar el laberint dels branquinyols

nuats al gran ofec del temps,

quan respirar és la mort inajornable.

INICI

Sóc àliga i vent.

Àliga per saltar als abismes,

vent furient per mossegar el dolor.

Sóc vidre i aigua.

Vidre per reflectir la llum iridescent

i aigua per escolar-me al riu

i vestir-me de jonc.

Sóc fusta i foc.

Fusta per cremar els corcs de glaç

que em clivellen les mans,

foc per vèncer la por que em tenalla.

Sóc sal i sóc mar.

Sal per ungir la nit, i mar per conjurar

l’escuma pútrida de canyes i de crancs.

M’he fet àliga i vent,

sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,

per retornar a l’inici,

quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.

De Un lloc a l'ombra . Premi Carles Riba 2010

UN LLOC L'OMBRA

Sense pell, en un lloc a l'ombra, visc.

Desnuada de mi,

amb els dits cabdellats

a la madeixa de la mort

mentre escolto les hores sense veu,

amb la finestra oberta al vent glaçat

enmig d'un naufragi de núvols.

Em sé terra de nit i pols crepuscular,

acer d'estrella i ombra,

el so desafinat dels meteors.

Saliva de cuc, boca de llimac, em sé,

un bri cansat de fum, la cicatriu del foc.

Als fils gelats dels vent, estenc el meu vestit:

la pell que sobreviu llagada

en aquest lloc a l'ombra.

SENSE LLENGUATGE

El que hi ha a fora té un llenguatge

que no se com llegir:

el xiuxiueig del vent

mentre abraça les fulles i el carrer,

els sons de cada insecte,

l'olor de cada pedra,

les paraules dels núvols en aquest mar de cel.

Si miro amb ulls de cec, llegeixo

aquell altre llenguatge que hi ha en mi:

les mans del meu jardí escanyant les heures,

els mil camins de l'ombra,

els límits de la llum,

el silenci de tot el que s'ha escrit

sense llenguatge.

Roser Amills Bibiloni, terratrèmol poètic

2011-05-10T19:21:00.001+02:00

ROSER AMILLS BIBILONI, poeta, escriptora i periodista nascuda a Algaida, Mallorca, 1974. Viu i treballa a Catalunya des de 1992 (3 anys a Bellaterra, 8 a sant Cugat i 4 treballant a Sabadell, ara viu a Barcelona). Periodista en exercici des de 1995, ha treballat per a Grijalbo-Mondadori, Grupo Zeta, RBA Revistes, RBA Llibres, Seix Barral, Grup Godó, Grup Planeta, Grup Cultura03, Grupo Recoletos, 25TV i Globus Comunicación; ha estat responsable de les revistes Interiores (La Vanguardia-El Mundo), Estilo Clásico (MC Ediciones), Espacio Amigo (Grup Cultura03), Summum (Grupo Zeta)... Homenatges i cicles: Joan Brossa (Aula de Poesia de Barcelona), Sylvia Plath (juntament amb Montserrat Abelló), José Agustín Goytisolo (Aleph, Canal 33), Jordi Pope, Gastón Baquero, Elisabeth Bishop (trad. poemes revista Poiesis, 1999) i Matthew Tree (cicle lectura Biblioteca Mercè Rodoreda). Primer Premi de Narrativa Sant Jordi 1997, Universitat de Barcelona, i Primer Premi de Poesia Universidad Politécnica de Madrid. Reconeguda (maig de 2005) en el cicle "L'escriptor santcugatenc del mes", galeria d'art Canals i Ajuntament de Sant Cugat. La seva obra ha estat traduïda al castellà i el francès. Actualment, assessora editorial, articulista per a diaris i revistes, tutora tallers literaris, en especial de poesia eròtica. Més informació a http://www.therosario.com

Títols publicats: Mejan, biografia del pintor, Anuart Edicions, Barcelona 1998; Uno solo, por favor, Calambur Editorial, Madrid, 1998. 1er Premi de Poesia de la Universidad Politécnica de Madrid; Lais per amants distingits i altres paraules. Vilobí d'Onyar: Abadia Editors, 2004, pròleg d'Andrés Rábago “El Roto”; Nos casamos, Maeva Editorial, Madrid 2004; Vivir con serenidad, Océano-Ámbar, Barcelona 2004; L’arbreda ebrenca, Recull de relats, antologia col·lectiva, prologat per Víctor Amela, March Editor, El Vendrell 2010 .

Què s'ha dit de MORBO, el poemari més recent:

“Una glopada d'autenticitat contra el temps”.

Josep Igual Febrer (Benicarló, 1966) és autor d'una extensa obra que des del centre motriu de la poesia s'ha escampat també pels territoris de l'assaig dietarístic, l'estudi literari, els llibres de viatges, el retrat biogràfic i la novel·la, amb un total de vint-i-cinc títols.

* * *

“Més d’un i d’una envermelliran –pudor mal entés- llegint ‘Morbo’: perque encara és insòlita en una dona eixa valentia amb que Roser Amills Bibiloni despulla els espasmes de l’ànima, el cor i el sexe. Quin prodigi de força, coratje i veritat, quin poemari magistral! ‘Morbo’ és poesia encesa, pura lucidesa. Roser Amills Bibiloni et fa desmaiar amb el parpalleix de cada vers de bellesa crua. Entendreix i erotitza, trasbalsa i emociona: no pots llegir ‘Morbo’ i restar incòlume…”.

Víctor-M. Amela (Barcelona, 1960), es autor de más de 1.500 “contras” de La Vanguardia y ha sido distinguido con diversos premios de periodismo: Asociación de la Prensa de Madrid, Gremi d’Editors de Catalunya, Protagonistas, Micrófono de Plata, Àngel de Bronze, Antonio Mompeón Motos, Ferrer Eguizábal…

I jo volia que volia

I jo volia ser dolenta, volia ser rebel

i volia ser molt puta,
volia deixar d'estudiar i acabar de cambrera
en un restaurant oblidat de carretera,
volia no creure més que en allò que veig,
no esperar mes comprensió
que la que pugui proporcionar un gat,
volia gatejar nua per una platja deserta,
volia ser el refugi dels camioners,
la mosso d'esquadra calenta,
[...]
ser la que no fa preguntes i només escriu poemes
mentre la sacsegen al llit, volia ser cardada
sota la música taladradora del heavy metal dels 80,
saber-ho tot del morbo que tot ho redimeix,
volia ser del sexe a l’aire lliure solcat d’aspersors,
de l'amor-fum de tabac directe als ulls
però no vaig poder. No encara.

Parpellejo

Amb els ulls tancats em gaudeixo.

Amb els ulls oberts m'aprecies

qualsevol dels orificis.

Per això és que parpellejo,

per tenir-ho tot.

Roser Amills, "Morbo",

March Editor 2010